Qui permet les vacances fiscals?

By in Bernat Deu, Economía on 23 noviembre, 2014

L’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que va ser durant 18 anys Primer Ministre de Luxemburg, fa pocs dies va ser atropellat per un escàndol fiscal.

Es veu que mentre demanava esforços austers a alguns països de l’Eurozona, ell seia a taula amb CEOs i consells d’administració de grans multinacionals per atreure inversions al seu país, tot fent una petita rebaixa al tipus impositiu sobre beneficis que s’aplica a les corporacions ―en alguns casos s’havia arribat a acordar un tipus impositiu de l’1%. Davant l’acusació, Juncker va sortir del pas assegurant que aquest no era un problema luxemburguès, sinó de tots els països de la zona Euro, i que el que fa falta és una millor harmonització dels tipus a nivell europeu.

Sincerament, aquest no és el punt clau sobre la fiscalitat a Europa. És obvi que tots els països permeten de forma més o menys descarada algun tipus d’enginyeria fiscal per als contribuents més rellevants. Alguns països, però, han fet de la seva fiscalitat corporativa el seu model de país per atraure una quantitat impressionant de multinacionals ―i les seves inversions―, que fan servir les seves lleis per deslocalitzar els seus beneficis cap a paradisos fiscals com les Illes Caiman, o les Illes Bermudes. Els principals implicats en tot això sempre són els mateixos: Irlanda, Regne Unit, Luxemburg, Holanda, Xipre i Àustria.

Pressió fiscal. Font: KPMG

Pressió fiscal. Font: KPMG

D’entrada, podríem pensar que el problema és que aquests països tenen, un tipus impositiu més baix en comparació amb els altres de l’Eurozona, però això no és sempre així. Queda clar doncs, que una harmonització dels tipus a nivell europeu no igualaria, en aquest aspecte, l’atractiu inversor. Per què aquestes empreses optaven per Luxemburg? És que consideraven que en Juncker ―entre d’altres― era més convincent que la resta de presidents de govern? Sincerament, no crec que fos per aquesta raó.

Aquests països, però, sí que tenen certs trets característics que els diferencien de la resta. Per exemple, una empresa registrada a Irlanda ―i sota regulació irlandesa― pot evitar pagar impostos si té la seva seu efectiva a un altre país. A nivell espanyol, les empreses inscrites a Espanya es contemplen com a residents i, per tant, paguen impostos.

Aquestes regulacions, permeten a les multinacionals crear unes estructures complexes que serveixen per evadir impostos. Tècniques com el “Dutch/Luxembourgish Sandwich” o el “Double Irish”, són ja conegudes i posades en pràctica per una gran quantitat de multinacionals que acaben no pagant impostos ―per un elevat percentatge dels seus beneficis― en cap país. Les tècniques són relativament senzilles i el seu mecanisme es pot trobar fàcilment per Internet. Amb aquestes tècniques, empreses com Google o Starbucks, entre moltes d’altres, són capaces de declarar pèrdues ―tot i tenir ingressos de milers de milions― en la majoria de països on operen gràcies a preus de transferència desorbitats cap a les filials irlandeses, on la llei no contempla aquest aspecte.

El problema rau, doncs, en la lletra petita de les regulacions individuals dels països, i això, sí que s’hauria d’unificar. Òbviament, hi ha uns quants de milers de milions d’inversió estrangera en joc i, tot i que Europa es sexy, en alguns casos és com una escala de veïns: costa posar-se d’acord. El que viu a l’àtic vol un ascensor i el de l’entresòl no té cap mena d’interès en pagar les obres, però el dia que necessiti pujar al terrat a estendre la roba, llavors tot seran presses. Potser Francisco Ibáñez s’animarà algun dia a dibuixar un còmic titulat “28 Rue de la Loi”.

 

AUTOR DE L’ARTICLE:

Bernat Deu

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *