La Restauració Europea

La rotació de la presidència del Parlament Europeu és una pràctica obsoleta que no fa més que afeblir la figura del President i desincentivar el vot a les eleccions europees. Cal posar-hi fi.

Una de les moltes particularitats que em caracteritzen, i que m’agrada pensar que em fan interessant, és que col·lecciono Constitucions; poques coses et diuen tant d’un país com la composició del seu poder legislatiu o la relació de drets que ha decidit garantir a la Carta Magna.

Pel que fa a Constitucions, hi ha països més avorrits, com els Estats Units, la constitució dels quals va camí de fer dos segles i mig ben aviat, i d’altres que compten amb autors constitucionalistes més prolífers, com és el cas d’Espanya, amb 8 constitucions des de la primera de les Corts de Cadis de 1812.

De les Constitucions històriques d’Espanya, segurament la més coneguda sigui la que va regular el sistema polític de la Restauració Borbònica (1876-1931), per ser la que, almenys fins a dia d’avui, ha estat més longeva. No us farem ara una classe d’història, perquè tampoc en sabem, però resumidament i pel que recordem del batxillerat, us podem dir que les elits del moment, el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Sagasta, a la vista de la inestabilitat política que havia patit l’Estat durant el segle XIX, van optar per repartir-se el poder públic, mitjançant un sistema que assegurava l’ordre i la pau social, i els va anar força bé durant mig segle. Ah, això sí, pel camí, aquest sistema renunciava a una petita cosa anomenada democràcia representativa, però no crec que això preocupés en excés als intel·lectuals de l’època.

La Unió Europea, per la seva banda i malgrat els intents efectuats durant la darrera dècada, per desgràcia meva no compta amb una Constitució pròpia que pugui afegir a la meva col·lecció. Tanmateix, jo suposo que deu haver tingut lloc una sessió secreta de brainstorming entre Cánovas, Sagasta, Monnet i Adenauer, perquè el sistema polític del Parlament Europeu hi comparteix un tret important.

Així, potser sorprendré a la majoria de vosaltres si us dic que, malgrat que de les eleccions europees de 2009 en va sortir un Parlament amb majoria conservadora, l’actual president, Martin Schulz, és socialdemòcrata. I com és això?

Doncs aquesta particularitat s’explica perquè, malgrat que en l’actualitat les legislatures del Parlament són de cinc anys, el mandat del President és de dos anys i mig, de manera que a cada legislatura li corresponen dos Presidents. A això, cal afegir-hi que existeix un pacte entre els dos partits majoritaris, els populars i els socialistes, pel qual, en principi, el guanyador de les eleccions escull el President durant la primera meitat de la legislatura, mentre que el segon partit dirigeix la cambra durant la darrera meitat. D’aquesta manera, en la legislatura 2009-2014, JerzyBuzek, polonès membre del Partit Popular Europeu, va ser el President del Parlament Europeu fins que va ser substituït al 2012 per Martin Schulz, alemany membre de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates. Si no us vau assabentar d’aquest canvi no us preocupeu, nosaltres tampoc, i mira que en aquell moment fèiem Política Europea a la carrera.  Com tants altres aspectes de la Unió Europea, els nostres mitjans de comunicació el deurien passar per alt.

És cert que, per les característiques de la figura del President del Parlament, altament simbòlica i de naturalesa institucional, aquest sistema rotatori no és del tot comparable amb el que duien a terme els liberals i els conservadors durant la Restauració espanyola. Ara bé, el principi que hi ha darrere d’aquest pacte sí que és el mateix: es tracta d’una visió de la democràcia com a tràmit, que potser podia tenir sentit quan el Parlament no era més que un òrgan de consulta que feia més nosa que servei, però que és completament inacceptable ara que té la vocació de representar els ciutadans europeus amb la mateixa intensitat que els parlaments nacionals.

La rotació al Parlament Europeu no té res a veure amb el consens i molt amb el repartiment de càrrecs: poc importa que un President del Parlament faci bé la feina o que les polítiques del seu partit siguin apreciades pels ciutadans, l’única cosa que es té en compte és que els partits majoritaris rebin la seva quota de poder. Respon, doncs, a una visió per altra banda força popular a Europa en els darrers temps, que propugna que governar és quelcom científic i objectiu que s’ha de deixar en mans de tècnics, que poc importa què votin els ciutadans perquè, al final, allò que els convé ho saben millor que ningú els especialistes. I sí, suposa també una acceptació implícita de l’argument més poderós contra la legitimitat de qualsevol sistema polític: tots els partits són el mateix.

Tanmateix, aquesta pràctica no només és rebutjable per la visió política que se’n desprèn, sinó per les conseqüències que porta amb ella. No és agosarat pensar que la rotació de la presidència no fa més que afeblir-la, atès que impossibilita al President del Parlament donar-se a conèixer a la ciutadania i transmetre-li les polítiques dutes a terme pels parlamentaris. La Unió Europea no va precisament sobrada de figures fortes, lideratges capaços de formar i de construir una opinió pública europea, de manera que la renúncia a l’elecció democràtica del President del Parlament Europeu es fa especialment dolorosa i gratuïta.

El Parlament Europeu sovint s’ha queixat a les darreres legislatures que el seu rol encara és marginal i que, mentre els Estats no li cedeixin més sobirania, la Unió Europea continuarà patint el dèficit democràtic que l’ha caracteritzada des dels seus inicis. Aquesta queixa té tota la raó de ser i tingueu per segur que la tractarem en altres posts d’aquest blog.

Ara bé, si el Parlament vol ser pres seriosament per la resta de Institucions europees, però també pels ciutadans, ha de fer d’exemple i posar fi a males pràctiques, com la rotació de la Presidència, que no vénen recollides als tractats i que no depenen de l’aquiescència dels Estats, sinó que poden canviar-se autònomament. En definitiva, si el Parlament Europeu vol demostrar la seva vocació democràtica i política, que comenci fent política amb majúscules en la primera votació de la legislatura: l’elecció del seu President.

Posant fi, d’una vegada, a la restauració europea.

 

 

Sobre el autor:

Guillem Manso García

Guillem Manso García

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *