Europa 1914-2014

By in Colaboradores, Cultura, Política on 15 abril, 2014

Fa poc em van regalar l’última obra del genial reporter i dibuixant de còmic Joe Sacco. L’obra, un dibuix desplegable a mode de friso medieval de 7 metres de grandària, es titula La Gran Guerra i en ell l’autor maltès retrata amb el seu estil realista la batalla del Somme que va tenir lloc l’1 de juliol de 1916, i on van morir més d’un milió de persones. Aquella batalla va ser la més sagnant de la Primera Guerra Mundial, que com tots sabem (i qui no ho sàpiga aquest any n’acabarà tip) va esclatar a l’agost del 1914, després que l’atemptat contra el Príncep Francesc Ferran encengués tota la maquinària d’aliances polítiques i diplomàtiques entre nacions i prengués la flama de la guerra. El tema d’aquesta obra, l’anàlisi d’un conflicte bèl·lic, doncs, ha estat l’espurna que m’ha motivat a fer una breu comparativa, ara que transcorrerien 100 anys des de l’inici d’aquella guerra que va tenir el seu epicentre al bell mig: França, Bèlgica i Alemanya, entre aquella Europa i l’actual. Per a començar aquesta comparativa, però, hauríem de parlar de què va provocar aquella guerra i de quin va ser el resultat d’aquesta.

La principal causa de la guerra que havia d’acabar amb totes les guerres, de forma planera, la podríem definir com la lluita acarnissada per la defensa dels interessos propis. Alemanya, Austriahongria, França, Gran Bretanya i Rússia (com a principals actors del conflicte) van anteposar la defensa dels seus interessos per sobre de l’estabilitat del vell continent. Els interessos nacionals i colonials (sempre relacionats amb qüestions econòmiques i de recursos materials) per sobre de la pau, i això va abocar Europa al desastre. I tot això amb la inestimable ajuda del nacionalisme, que va embolcallar amb un mantell patriòtic i identitari els anhels i desitjos econòmics i materials de les potències europees (o més aviat de les seves elits, però això és un altre tema que donaria per molt) de l’època. Després de quatre anys, canons, fusells, tancs, avions, milions de morts, poblacions civils afectades, retirades i incorporacions, va arribar el final de la guerra amb el Tractat de Versalles del 1919, que tancava el conflicte en fals, ja que les seves condicions i clàusules van enfonsar econòmicament Alemanya, incrementant dràstica i dramàticament l’atur i la inflació, ja de per si alts per culpa de la Gran Recessió, i empenyent a milions d’alemanys cap al populisme i el nacionalisme nazi, que van aconseguir així el poder, i van portar Europa a l’horror de la guerra un altre cop.

Fruit d’aquestes dues tragèdies bèl·liques, però, va néixer la Confederació Europea del Carbó i l’Acer (CECA). Una organització internacional d’abast europeu que aplegava a països i que sota l’excusa de la gestió compartida d’aquests dos minerals, teixia una xarxa d’interessos i relacions que fes interdependent als països que abans s’havien enfrontat en les dues guerres mundials, sobretot, França i Alemanya. La CECA va ser l’embrió de l’actual Unió Europea, i el leitmotiv del seu naixement va ser la pau. Una pau fonamentada en un creixement econòmic i una distribució de la renda que impulsessin el benestar dels ciutadans i els allunyessin de qualsevol temptació nacionalista o populista. Aquesta Unió Europea amb el temps, els tractats i les adhesions aplega a hores d’ara a 28 països i és considerada per molts acadèmics com el major èxit polític del segle passat. La Unió Europea com a símbol de la pau i el benestar.

Ara bé, no tot són flors i violes al Vell Continent. Cent anys després, els estralls de la crisi financera mundial de 2008 han pres forma a Europa d’una triple crisis econòmica, política i social, com molt bé mostra el Diari Ara en una infografia interactiva sobre el tema, i a la que jo afegiria un altre. A nivell econòmic, la crisi financera va portar a un sobre endeutament dels països de la perifèria europea i d’Irlanda per culpa del rescat dels seus respectius sectors financers i de l’increment de la protecció social als milions d’acomiadats. Aquest sobre endeutament i la desconfiança dels mercats per sostenir-lo, van propiciar mesures econòmiques draconianes com retallades, privatitzacions, reformes laborals, i increment de les càrregues impositives entre d’altres, l’anomenada austeritat, que han fet greus destrosses en els països que les han aplicat i sobretot, en les seves poblacions. D’aquests greus problemes econòmics se’n deriven les altres dues crisis que pateix Europa: la crisi política i la social.

En referència a la primera, el funcionament i el disseny institucional de la UE, l’anomenada governança multinivell, s’han vist sobrepassats per la rapidesa amb què els fets s’han anat produint. La UE i el seu ampli ventall d’organismes s’han mostrat incapaços de prendre decisions per culpa de les contínues negociacions i interessos contraposats entre les parts que la conformen. A això li hem de sumar la clara divisòria que hi ha entre els països del Sud, els endeutats, i els del Nord, que són aquells que presten els diners i reclamen com a contrapartida les mesures econòmiques per redreçar els endeutaments perifèrics. Aquesta divisòria ha traslladat el poder de la UE a Alemanya, que és el centre econòmic, financer i polític de la Unió, i ho és sense l’existència de cap contrapès ni estatal, ni comunitari. L’entramat institucional és l’aparador on Alemanya escenifica unes negociacions, les decisions de les quals ja han estat preses a Berlin. Però aquesta crisi política no només s’acaba aquí. La UE, que era el paladí mundial de la democràcia, ha vist com a Grècia i Itàlia el principi d’elecció democràtica del govern, era esclafat per mitjà de la imposició per part de Brussel·les d’un govern tecnocràtic dirigit a implementar les dures mesures exigides pels creedors.

Tot aquest guirigall econòmic i polític ha fet encendre l’espurna del malestar ciutadà. Un malestar ciutadà que s’ha manifestat de dues formes: la protesta social amb un seguit de vagues, manifestacions, mobilitzacions i ocupacions d’ençà que la crisi va esclatar i la seva consegüent repressió policial, que s’han produït arreu d’Europa, però amb molta més incidència als països de la perifèria; i amb un desencís per la política que queda pales en l’abstenció i en l’escassa participació política, i una pèrdua de confiança en les institucions nacionals i supranacionals que caracteritzen la democràcia representativa: partits, sindicats, governs, estats i, evidentment, també la UE.

Com podem observar, la falta d’un interès general europeu i d’unes institucions que treballessin per ell i el defensessin, ha fet que una crisi financera hagi esborrat tot el que coneixíem fins a la data. La pau, la convivència, la prosperitat econòmica, el benestar social, i la democràcia que sempre han caracteritzat el projecte europeu s’han escolat per l’aigüera. En el seu lloc trobem lluita social, repressió policial, pèrdua dels estàndards de vida anteriors a la crisi, retrocessos democràtics, imposicions econòmiques, augment del populisme i el nacionalisme, reforçament d’aquelles forces polítiques que qüestionen el projecte europeu i la contraposició acarnissada dels interessos de molts Estats de la Unió. I tot això, com no podia ser d’una altra manera, afectarà els comicis d’aquest maig. Ningú podrà negar que ara, com fa 100 anys, el continent europeu es troba immers en una greu crisi i en un atzucac que en el 1914 es va acabar resolent amb una guerra d’esgarrifoses conseqüències, i que avui dia, podria acabar esfondrant aquest projecte en construcció que és la Unió Europea. La historia i, sobretot, la participació que nosaltres tinguem en ella decidirà el resultat.

 

AUTOR DE L’ARTICLE:

Mario Ríos Fernández

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *