Crónicas desde Ucrania – Día 9

By in Ucrania on 28 agosto, 2014

 

CASTIGATS PER LA PREPOTÈNCIA, LA INACCIÓ I LA INCOMPETÈNCIA

Sandra Vicente – Kiev (Ucraïna)

 

Porto una estona pensant en alguna manera de definir aquesta setmana estranya i caòtica que ha sacsejat Ucraïna, però, em sap greu, el millor que se m’acut és una vulgaritat: “a veure qui la té més gran”. Ja he parlat prèviament que a partir del dilluns 18 d’agost les coses a Ucraïna van arribar a un punt altíssim de complexitat, però l’escenari no només es va limitar a Kiev i a la Conca del Donbás; Putin va decidir entrar en escena, no només com a figura darrera de les accions dels separatistes, sinó per les seves pròpies actuacions.

La celebració del dia Nacional de la Independència (24 d’agost) era una data clau per al desenvolupament de la situació, i els preparatius no es van poder veure només a Ucraïna; Putin va dedicar tota la setmana passada al que, tal com ho vaig viure jo, va ser una gran provocació, una exhibició del que Rússia ha aconseguit amb la força, i del que estaria disposada a fer en un futur no tan llunyà. Tot va començar -un altre cop- amb Crimea.

Crimea. Si vols fer enfadar un resident de Lviv, despertar la impotència d’algú de Kiev, encendre la guspira dels “separatistes” de l’est o inflar l’orgull de Moscú, és suficient amb fer servir aquest nom. Així que aquesta setmana jo he vist molta gent enfadada: hem hagut de veure com Putin s’ha passejat -orgullós, evidentment- per Crimea. Ha exhibit la seva potència militar a la península, ha fet gala de les seves bones relacions amb el nou govern, s’ha fet fotos amb els ressidents…

La típica visita diplomàtica que fa qualsevol president a una regió del seu país, vaja. Però és precissament aquí on rau el problema: Crimea no és -o no hauria de ser- Rússia, i l’actuació de Putin no fa més que recordar els ucraïnesos que, no només han vist reduït el seu territori, sinó que ha estat Rússia qui els ho ha pres. L’odi cap al país veí ja era gran, però després d’aquesta provocació, les exterioritzacions d’aquest rebuig es van fer més evidents encara -i prova d’això van ser les creixents concentracions nacionalistes a la plaça de la Casa de l’Òpera de Lviv.

“Putin va destruir el meu país prenent Crimea; considera que hi tenia cert dret perquè Rússia està unida a ella de manera especial [es refereix a una espècie de lloguers de diverses zones situades al Mar Negre, on Rússia hi té plataformes petrolieres i que, evidentment, després de l’annexió, han quedat anul•lats]. I després va venir la Conca del Donbás, sobre la que creu que hi té algun tipus de dret històric. I ara què vindrà, Ucraïna sencera?”. Aquesta és l’opinió de l’Alina, però podria perfectament ser una cita de gairebé qualsevol dels ciutadans d’Ucraïna, que durant els últims dies han tornat a clamar amb una freqüència que no se sentia des del febrer ” Crimea no és Rússia”.

I és que res no ha estat deixat a l’atzar: Crimea és l’espina clavada. Tothom temia per una guerra civil quan van començar les protestes de Maidan, però aquesta no es va materialitzar fins després de la presa de la península, que va despertar les voluntats dels separatistes de l’est. Per tant, aquest gest de Putin és un missatge claríssim a la ciutadania ucraïnesa: a cinc dies de la celebració nacional de la vostra independència, us recordo que no sou tan independents i és que, encara ara, el destí del vostre país depèn en gran mesura del que es decideixi des de Moscú.

Però Putin està disposat a anar més enllà i, 24 hores abans del Dia Nacional de la Bandera, va passar del recordatori a l’amenaça, una provocació i una advertència de fins a quin punt té poder sobre el territori ucraïnès; la tarda del dia 22 d’agost, els combois d’ajuda humanitària -que tants debats havien iniciat- van entrar sense permís a Ucraïna. Un altre missatge clar: les fronteres, les supervisions i precaucions de Kiev, les sancions de la comunitat internacional…res impedirà que Putin irrompi dins Ucraïna. I el pitjor i més inquietant: aquest cop només han estat combois d’ajuda.

Aquest pas estratègic de Putin va deixar, sens dubte, desarmat a Kiev que ha actuat de manera lenta, prenent decisions poc clares. Fa 11 dies que Poroxenko va acceptar que els combois accedissin a territori ucraïnès, sempre i quan s’inspeccionessin tots a fons i estiguessin acompanyats de personal de la Creu Roja. Doncs ni una ni l’altra: dels 264 furgons només van arribar a ser escrutats 34 i cap metge estava dins del personal que va traspassar la frontera.

Se suposa que els 34 vehicles inspeccionats complien amb els requisits de Kiev -era divertit veure com els soldats apostats a la frontera posaven les mans entre les caixes i intentaven trobar algun Kalaixnikov amagat entre esparadraps i tiretes. Però no cal que digui què hi havia als 200 camions que no van arribar a ser examinats. I encara que no fos així, encara que de veritat només hi hagués ajuda humanitària -que, evidentment no seria pels civils, sinó pels soldats no identificats (però que tothom sap de on són) i pels “separatistes”-, no deixa de ser un acte molt greu que no va comptar amb una resposta adequada des de Kiev.

Recordo quan l’Alina em va dir que era massa d’hora per jutjar el govern de Poroxenko, però jo considero que tres mesos al front d’un país en guerra són suficients per analitzar la qualitat de les actuacions d’un president. I la lentitud del nou dirigent d’Ucraïna en dies com aquests és prou significativa per veure que no està a l’alçada. I és que la presència russa a territori ucraïnès va començar la tarda del 22 i no va acabar fins gairebé 24 hores més tard; per molt que des de Kiev ho vulguin negar i per molt mal que pugui fer, és inevitable afirmar que Putin ha demostrat que té la paella pel mànec. Si tot plegat no ha acabat amb conseqüències més greus ha estat perquè el Kremlin no ha volgut.

I aquesta és la veritat que resta avui: ni Kiev, ni la OTAN, ni la UE, ni Obama, ni Merkel, ni ningú no ha estat capaç d’evitar que personal rus es passeges per Ucraïna com per casa seva; i és que Putin considera que Ucraïna és casa seva i, de moment, ningú no li treu la raó. I això desespera els ciutadans d’aquest país castigat per la prepotència, la incompetència i la inacció: “no entenc per què ningú no fa res”, es queixa en Vlad. “Vaig haver de fugir de casa meva [a Lugansk] perquè estava plena de soldats que, visiblement, eren russos, amb armes que, visiblement, són russes. Quines proves més necessiten per a prendre mesures? Hi ha hagut una invasió en ple segle XXI, no només a Crimea, però sembla que a ningú no li importi”.

Sembla que tothom vulgui tancar els ulls, però, com diu en Vlad “la realitat ja és innegable”. Una columna de refugiats bombardejada -no se sap per qui-, els avions de l’exèrcit de Kiev continuen sent abatuts a l’est del país, Putin s’exhibeix a Crimea i aborda la frontera, els dirigents de les RPD dimiteixen perquè demanen una implicació -més?- directa de Moscú…tot plegat només fa que abocar més llum a una realitat que ja és prou clara però que ens neguem a acceptar, mentre els ucraïnesos esclaten de ràbia, por i desesperació.

La provocació última de Putin va ser tan clara que l’OTAN no podia quedar-se callada sense caure en evidència però, igual que les “sancions econòmiques” a mesura de càstig amb les que Obama i Brussel•les amenacen constantment a Rússia, les reaccions no han servit per a res. I és que hi ha vegades que és millor quedar-se callat. Fa 20 anys que la potència que va propiciar la creació de la OTAN va dissoldre’s i tothom pensava que era aquest el motiu pel qual, últimament, la seva utilitat era qüestionada. Però ara que Rússia torna a exhibir voluntats expansionistes, aquesta organització s’hauria de sentir com a peix dins l’aigua, però continua sense ser massa útil.

La única reacció de l’OTAN va ser anunciar que s’estudiarien actuacions més contundents contra Rússia, ja que la intrusió dins territori ucraïnès ha estat la culminació de “dues setmanes d’observacions d’activitats irregulars i transferències d’armes a la frontera”. I jo em pregunto, només s’observa això des de fa “dues setmanes”? Curiós, que aquestes evidències comencessin a ser notades just després de l’abatiment de l’avió de Malaysian Airlines, de tal manera que es poden condemnar les últimes accions de Putin però continuen evitant posicionar-se i prendre accions clares respecte l’atac a l’avió comercial.

I encara que això fos cert, em pregunto també: i s’esperen dues setmanes per a fer-ho públic? 14 dies són un període de temps molt llarg, una espera innecessària en temps de guerra. Però què més dóna? Si Ucraïna ocupa un lloc a la secció d’internacional dels mitjans de comunicació és només per a parlar de com de desesperats estan els pagesos i com de malament s’ho estan passant degut al tancament de fronteres que ha fet Rússia cap a productes europeus.

I no dic que això no sigui important, però em desespera fer una ullada al gruix de mitjans espanyols i veure com de fluixa és la cobertura d’un conflicte que, de créixer més, també ens afectaria a nosaltres. Així que aquesta indiferència està completament injustificada -periodísticament, em refereixo. Clar que s’ha de tenir en compte que els mitjans formen part d’una xarxa d’influències en la que parlar més a fons de la guerra a Ucraïna significaria evidenciar la incompetència de la UE, la OTAN i els EUA, i això no és factible ni convenient. Però la realitat és que mentre això continuï així, i l’opinió pública no sigui realment conscient de la magnitud del problema, les respostes de la comunitat internacional no seran més contundents. Un peix que es mossega la cua. No, un peix que mossega a Ucraïna.

 

 

 
AUTORA DE LA CRÒNICA:

Sandra Vicente

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *