Crónicas desde Ucrania – Día 8

By in Ucrania on 25 agosto, 2014

 

DISCUSSIÓ DE SORDS

Sandra Vicente- Lviv-Kiev (Ucraïna)

 

La situació aquí a Ucraïna empitjora cada cop més, la tensió va en augment i l’inevitable està apunt de succeir. Per molt que vulguem tancar els ulls a aquesta realitat, Ucraïna viu una guerra civil que, realment mai no ha estat “civil” del tot; hi ha un munt de potències implicades -digues UE, Rússia, els EUA o inclús Xina- que tiren la pedra i amaguen la mà. Posen llenya al foc, castigant terriblement la població civil i la única resposta són unes nímies “sancions” que no signifiquen res.

Aquesta setmana -la del 18 d’agost de 2014- ha estat una bogeria per a aquest país, que s’ha vist sacsejat per un terratrèmol, però el dia d’avui ha estat especialment caòtic. Avui (23 d’agost) és el dia nacional de la bandera i demà se celebra el dia de la independència, motiu pel qual escric això des d’un tren nocturn que em porta des de Lviv fins a Kiev. El primer moment de relativa tranquil·litat que he tingut avui.

 

La situació a l’est és cada vegada més preocupant; el dia 11 va començar el veritable setge, la pitjor versió del malson que ha deixat completament incomunicats els ciutadans de les regions de Donietsk i Lugansk des de fa més de 20 dies. No tenen xarxa telefònica, ni aigua ni gas; estan totalment rodejats: per una banda la gran potència russa que ajuda -extraoficialment i de manera covarda- els anomenats separatistes, que volen seguir el camí de Crimea.

 

Per l’altra, el seu propi govern els colpeja, els aïlla i els assassina; la versió oficial diu que als civils no se’ls toca, que només “es batalla contra els separatistes” -que, de fet en gran part també són civils, deixant de banda els militars “no identificats” (russos, en definitiva). Vaja, un eufemisme per a un altre eufemisme: dany col·lateral.

 

Ja he parlat diverses vegades sobre que la divisió és la tònica de la identitat ucrainiana, però és quelcom tan inestable que no seria difícil imaginar una divisió referent a la divisió inicial; així que el front mediàtic juga un dels papers més importants: mantenir cohesionada l’opinió pública tan fortament com sigui possible, i això només s’aconsegueix amb la demagògia i la propaganda. Avui, els mitjans a Lviv són un pamflet pro Kiev, un metratge digne de Lenni Riechenstal.

 

Des del bàndol ucraïnès, els mitjans no poden fer exhibició de força, perquè mostrar la potència de les actuacions de les tropes significaria mostrar la misèria i la destrucció a la que el Govern sotmet als seus ciutadans -i, tot i que aquest tipus de imatges contundents serien les que calmarien els ànims dels moviments d’extrema dreta, també posarien en evidencia a Poroxenko davant la comunitat internacional. Així que el terreny de joc en el que es mouen els mitjans és el dels refugiats.

 

Les dades són les següents: la població de Lugansk comptava amb unes 430.000 persones, i des de principis d’abril -quan va començar la tensió a l’est del país, amb el segrest de diversos agents del SBY (Serveis Secrets d’Ucraïna) per part dels que ja s’anomenaven “separatistes”- han abandonat la regió vora 220.000. “Jo vaig fugir a principis de juliol i em va resultar relativament fàcil” m’explica en Vlad, “però els meus pares, que van marxar a principis d’agost, ja es van haver d’amagar. Van sortir de Lugansk camp a través, i això fa que per a les persones grans, que els costa moure’s, ja no hi ha opció de sortida. És el cas de la meva àvia, per exemple”.

 

A hores d’ara, unes “800.000 persones han fugit de casa seva” -comptant la totalitat del territori ucraïnès-, segons les dades subministrades dijous per Katerina Yegónova, sotsdirectora del servei de migració rus. Aquesta és la informació que publiquen la majoria de diaris als que he accedit; molt professional usar dades dels refugiats provinents d’organismes russos -xifra de la que Moscou es serveix per a confeccionar la seva propaganda. Però, si jo la utilitzo aquí, és amb la deguda contextualització.

 

És realment cert que la majoria de refugiats ucraïnesos van a parar a Rússia -no sé ni quants ni quin tant per cent representen. I encara que ho sabés no m’atreviria a donar una xifra que, de ben segur ha estat manipulada- però si això és així és únicament per motius geogràfics, no pas per una coincidència ideològica, però curiosament aquesta és la idea que tots dos bàndols prenen com a base de la seva propaganda.

 

Vendre la idea que els ciutadans de la Conca del Donbás es posicionen del costat de Putin serveix per a que Rússia pugui legitimar el seu dret a intervenir a la zona en tant que una espècie de garant de la voluntat del poble. En canvi, per a Kiev, aquesta pseudorealitat és ideal per a salvar distàncies i que l’opinió pública no sigui massa crítica amb els danys col·laterals. I tots dos se n’ensurten molt bé; una funció completament sincronitzada entre Ucraïna i Rússia en la que els civils són titelles portades al ritme que marca la geopolítica.

 

El missatge resultant és tan bo que cala fins el moll de l’ós als ciutadans i, quan dues persones que han estat en contacte amb la propaganda de bàndols diferents es troben, comença un espectacle al que val molt la pena assistir. Durant l’hora de dinar d’un dels dies d’aquesta caòtica setmana, la televisió mostrava ininterrompudament les meravelles dels camps de refugiats a Ucraïna als que es pot accedir des dels túnels oberts farà un parell de setmanes.

 

“No entenc per què la gent de l’est se’n va cap a Rússia; si jo hagués de fugir de casa meva no aniria a que m’acollís qui està destruint el meu país. És una qüestió d’orgull. De fet inclús preferiria quedar-me per a defensar casa meva i el meu país”. És el mateix home que va dir a l’Annia que la seva actitud és pròpia d’una russa exsoviètica -de fet aquesta conversa té lloc poc després-.

 

“No ho entens, per a ells l’important no és l’orgull, sinó salvar la vida; a Rússia saben segur que trobaran on estar-se”. La resposta no es fa esperar. “Jo també patiria per la meva seguretat i la dels meus fills, però això no es pot fer dins el tu país? Anar a Rússia vol dir ficar-te a la boca del llop, legitimar qui et posa en perill”. I la contra resposta ràpida. “Però que no veus que la geopolítica els és igual? Només van cap a Moscou perquè saben que allà tenen on quedar-se”. Això sembla un partit de tenis. “Doncs si la qüestió és aquesta, per què no es queden a Ucraïna, és el seu país, on segur que també tenen familiars i no han de creuar una frontera”. I explota la bomba. ” No, no poden perquè Ucraïna està matant els seus propis ciutadans!”.

 

Aquest és EL tema, una lluita eterna dels mitjans, del govern i dels propis ciutadans per a auto enganyar-se -a ells i a qui els vulgui escoltar- i afirmar que el conflicte es limita a Rússia i Ucraïna i negar a totes totes que hi ha una guerra civil. “Si estem així és per culpa de Putin” replica l’home, “el seu nacionalisme està impulsat per una enyorança de la URSS i es pensa que tot el que un dia va ser de Moscou, encara li pertany”.

 

Els ànims de l’Annia cada cop estan més baixos, se li veu en la cara que es penedeix d’haver entrat en aquesta discussió; es troba en evident desavantatge: no només es replicada pel seu interlocutor, sinó que la televisió encesa del restaurant no deixa de llançar imatges que la contradiuen i donen força a l’home que parla amb ella.

 

I dic ” parlar” per dir alguna cosa: el resultat d’aquesta conversa té la mateixa utilitat que posar dues ràdios enceses, una davant de l’altra. Només soroll, cap entesa. Aristòtil deia que el que ens diferenciava dels animals no era només la capacitat de parlar, sinó la de fer-nos entendre i raonar els nostres desitjos; les persones que tinc al davant només es llencen pedres amb forma d’arguments que els han estat ficats al cap sota pressió. Cap de les dues postures no s’aguanta per enlloc, però això no importa perquè en realitat els dos arguments se sustenten en la insubstancialitat il·lògica de l’altre. És realment magnífic.

 

“Però això no dóna dret a Kiev a actuar d’aquesta manera”. Amb aquesta frase, gairebé de resignació, l’Annia es rendeix. Però el seu interlocutor no: ” potser no, i potser Kiev ha actuat tard, però ara el primer i més important és salvar la pàtria, mantenir-la unida per sobre de tot. I és per això que els soldats i voluntaris estan lluitant ara a Donietsk contra els separatistes…”. I aquí deixo d’escoltar. En part perquè la conversació, que va començar en anglès en deferència a mi, ha anat passant, a mesura que la tensió creixia, progressivament cap al rus.

 

I en part també perquè en quan sento el terme “voluntaris” decideixo que he tingut prou demagògia per avui. La realitat a l’est és insostenible: la soga del setge cada cop escanya més els habitants de Donietsk i Lugansk, per aqui es parla ja de 20.000 soldats russos apostats a la frontera -identificats, els que no duen identificació ja fa mesos que es passegen per la Conca-, i pel que fa a als fills d’Ucraïna, les xifres de morts augmenten cada dia més.

 

Aquí, evidentment, no es parla dels civils -i si se’ls anomena se’ls tracta com a víctimes de la repressió dels separatistes-, però amb els militars és diferent. Cap a ells hi ha homenatges, recollides de donatius i discursos emotius de Poroxenko, que elogia la feina i el sacrifici dels seus “voluntaris”. Em bull la sang quan sento aquesta afirmació i quan veig que els ucraïnesos se la creuen; penso en la jardinera del parc d’Stryiskyi i puc ben assegurar que el seu fill ha estat reclutat per anar a Kiev; un voluntari forçat propi d’un estat democràtic com Déu mana.

 

Però tot plegat segueix la tònica d’Ucraïna; la situació és tèrbola i els ciutadans, desesperats, s’aferren a qualsevol petita idea que els doni la sensació que el conflicte està -o pot estar- sota control. I aquesta és la única explicació, perquè realment sembla que es jugui amb els habitants d’aquest país, provocant i provocant, per comprovar com és de resistent la seva confiança.

 

En acabar el dinar, s’acaba la conversa i l’home que havia discutit amb l’Annia ens deixa soles. Pensava que estava desarmada i que havia decidit abandonar la defensa dels seus arguments, però m’equivocava. Durant el cafè em va demanar la meva tauleta perquè volia comprovar uns correus; en tornar-me la veig que té un últim intent preparat. S’ha deixat oberta una pestanya al navegador d’Internet: és un article del New York Times que parla sobre la columna de refugiats que es dirigia a territori ucraïnès segur i que va ser bombardejada.

 

El llegeixo i, evidentment, és un encreuament de declaracions; Kiev i Moscou es comptabilitzen la una a l’altra, parlen de l’absurditat que és per a Ucraïna boicotejar uns refugiats que els són favorables, i de com d’il·lògic és per als separatistes bombardejar una columna que ells mateixos han organitzat i deixat marxar.

 

La situació manca de sentit ho miris del costat que ho miris, però el missatge silenciós de l’Annia per a ella estava carregat de raó i era inequívoc, un fet que feia que la seva postura fos incontestable. I això mostra com de desesperant és aquesta realitat quan la mires des de fora: per a ella la veritat extreta és que és una irresponsabilitat dirigir-se a Kiev sent refugiat. Només para atenció a una sola pinzellada d”un quadre que cada cop es fa més gran. Un veritable diàleg de sords en el que, no només no se s’escolten els arguments dels altres, sinó que tampoc s’analitzen els propis.

 

 

 

 
AUTORA DE LA CRÒNICA:

Sandra Vicente

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *