Crónicas desde Ucrania – Día 7

By in Ucrania on 23 agosto, 2014

 

UNITS PER L’ODI

Sandra Vicente- Lviv (Ucraïna)

 

Avui fa una setmana que Maidan va quedar “neta”, com diu la gent per aquí. L’última evidència que quedava de les revoltes del passat hivern a la capital ha desaparegut amb el darrer pneumàtic dels piquets que envoltaven la mítica plaça. Però aquí, a Lviv, les protestes continuen vives, i no només de manera simbòlica; la situació a aquesta ciutat, encara que geogràficament sigui una de les més allunyades del conflicte, és realment molt tensa i l’esperit de la guerra se sent molt a prop.

Lluny de desaparèixer després de la dissolució del que quedava de Maidan, les concentracions i acampades no han fet més que augmentar, tant en número com en força. Durant els darrers set dies els stands que demanen suport, tant als soldats que lluiten amb l’ATO a l’est del país, com a les seves famílies, han crescut exponencialment. I de la mateixa manera ho ha fet la quantitat de diners que es pot veure a les urnes en les que els ciutadans dipositen els seus donatius.

 

El primer i el principal d’aquests punts de suport -que sempre pren forma d’un stand de campanya militar- es troba a la plaça de la Casa de l’Òpera de Lviv, un dels majors atractius turístics de la ciutat. És un espectacle molt interessant seure i observar com, de la mateixa manera que els turistes deixen 5 o 10 grivnes als músics de carrer o als mims, també s’apropen a emplenar les guardioles dels que demanen ajuda pels militars -que no deixa de ser un eufemisme que es refereix a les “operacions antiterroristes” que el Govern de Kiev duu a terme, castigant tremendament la població de l’est.

 

Durant l’estona que observo l’escena acuden diversos nens a deixar un donatiu; així com a Barcelona els infants demanen diners als seus pares per a apropar-se als artistes de carrer de Les Rambles, a Ucraïna els demanen per a fins militars. I veient això em pregunto si realment els pares d’aquestes criatures, els turistes i, en definitiva, tothom que ha col·laborat, entén realment on van a parar aquests diners o si, simplement, actuen com els nens, empentats per una espècie de pressió social. En altres paraules: fins a quin punt s’ha naturalitzat la idea que per a reivindicar la identitat nacional s’ha de recórrer a la via militar?

 

Sembla que no es pugui separar una cosa d’una altra; les manifestacions de suport als que quedaven a Maidan es barregen amb una legitimació de les polítiques dutes a terme a la Conca de Donbás i amb un discurs violent i extremat que combina l’odi cap els russos, els estrangers -terme amb el que es fa referència bàsicament a l’ètnia gitana- i inclús a qualsevol ucraïnès que no comparteixi la seva idea de “nació”. I així com aquests moviments a altres països són considerats minoritaris o, potser, rancis i ancorats en un passat gloriós, a Ucraïna la revolució ve de l’extrema dreta i es passeja orgullosa pels carrers de Lviv.

 

Perquè a Ucraïna no hi ha hagut passat gloriós, no ha conegut la calma; ben al contrari: Ucraïna només s’ha vist unida com a nació en tant que rebutjava una ocupació; primer van ser els polonesos, després els soviètics, els següents van ser els nazis, que van ser fets fora per tornar a caure sota el règim de la URSS. Un país cohesionat per l’odi era realment difícil que funcionés després d’assolir la independència i la seva lluita ja no fos per a oposar-se a un tercer, sinó per aconseguir una cooperació.

 

“Ucraïna no és una nació”, em diu la Katia, una estudiant que viu la República Txeca, però que va néixer al nord-oest d’Ucraïna. La dissolució de la URSS va acabar amb una gran quantitat de fronteres artificials que van donar com a resultat territoris que, de fet, eren països però no nacions, “i Txecoslovàquia es va adonar ràpid d’això; al 1993 ja estaven separats en dues nacions. La nostra reacció va ser prou ràpida com per a que la relació entre txecs i eslovacs sigui, sinó excel·lent, sí cortesa”. Opina, i estic d’acord amb ella, que per a Ucraïna ja és massa tard; porta més de 20 anys intentant mantenir una unió que mai no ha existit i evitar l’inevitable.

 

Ara podem veure dues ucraïnès, però encara ara, aquestes dues postures es mantenen unides per l’odi; la diferència és que ara ja no lluiten contra un ocupant, sinó contra ells mateixos. I aquesta oposició als separatistes -no puc evitar mencionar una samarreta que es ven a les botigues de souvenirs amb un dibuix de Terminator que resa “hasta la vista, separatista”- és la base de concentracions com la “little Maidan”.

 

Els manifestants es mantenen atrinxerats a les 6 tendes de campanya que ocupen el carrer de Vinnychenka i ni se’ls veu ni se’ls sent; l’acampada semblaria un poblat fantasma, una concentració abandonada, si no fos perquè els ocupants abandonen la clausura de tant en tant per a fer guàrdia a l’stand principal, en el que s’ofereix informació i es recullen les ajudes que es donen als militars de l’est i als manifestants que quedaven a Maidan -quan encara no havien estat fets fora.

 

Els ciutadans de Lviv només reparen en la seva existència si és per a fer algun donatiu, així que quan algú -com és el meu cas- els mira intencionadament i amb un xic de curiositat, és qüestió de temps que t’abordin. És realment una llàstima que no entengui la ucraïnès -perquè a aquestes alçades ja m’he renegat a fer-me entendre en anglès. Però quan faig veure a la meva interlocutora -una dona d’uns 25 anys, molt cofoia i amb moltíssimes ganes de comunicar-se- que no l’entenc, em dóna una espècie de diari o magazine -autoeditat- on, se suposa, que expliquen la seva causa.

 

A la part superior s’hi troba el lema “opora na vlasny syly” que traduït ve a dir quelcom com “autosuficiència”; és una cita d’Stephan Bandera, un heroi nacionalista que va lluitar contra l’ocupació soviètica a l’oest d’Ucraïna i va establir la república independent -que va ser dissolta ràpidament-, motiu pel qual va ser seguit i van prendre a la URSS per la Gestapo, quan els nazis van prendre a la URSS el control del territori. Però és un personatge molt polèmic; va ser l’abanderat -perdó pel joc de paraules- de moviments molt violents, i la societat ucraïnesa està dividida davant la seva figura. Però la divisió és la tònica de la naturalesa ucrainiana.

 

Davant de l’escena no puc evitar preguntar, “què volen? Què demanen?”. Es fa el silenci. Som quatre persones a taula i es fa el silenci. Finalment l’Alina el trenca i em diu que ningú no ho sap. “Està molt clar què es demana des d’aquestes concentracions que pots veure a Lviv”, però a Maidan…”La idea inicial era fer fora a Ianukovitx, però ara ja no hi és. Són radicals, realment només volen molestar!”. Jo no estic totalment d’acord amb ella; pel que he pogut parlar demandes amb pressionar d’aquesta ciutat, per a dur a terme una base de les seves demandes és pressionar al govern de Kiev

 

La protesta per resposta tardana als incidents de l’est del país -que, a la seva vegada van ser una “conseqüència de la presa de Crimea; una petita part de la població volia ser independent i compartir el destí de la península”, tal com m’explicaria més tard en Vlad. “Els separatistes són pocs però amb la força de les armes i l’ajuda de Rússia es van fer amb el control”. La majoria de la població ucrainiana considera que l’actuació de Kiev per controlar-ho s’ha fet derogar massa, però que encara no és tard, ja que el Govern està actuant de la manera “correcta”; en canvi, però, els romanents de Maidan representen qui considera que s’ha de ser més dur.

 

“Jo crec que la resposta és més senzilla”, comenta l’Annia, de Bielorússia. “Ara a Maidan només queden sense sostre, indigents i anarquistes. Gent completament despolititzada”. Aquesta resposta em deixa de pedra, “per què ho dius, ho has vist?”. Li pregunto bàsicament perquè només havent estat a prop d’alguna d’aquestes concentracions, es fa evident que tenen una marcada càrrega política. “No, no ho he vist, però és així “…És una dona molt jove, no deu passar dels 21, però la seva resposta ha estat ràpida; parla d’una realitat que no coneix, des d’una conclusió a la que no ha arribat ella, però l’ha interioritzat com si ho fos.

 

“Típica resposta per a una russa, per a una ex-soviètica”, li respon un home que ens acompanya a taula. Ella abaixa el cap; la ràbia i la vergonya es barrejaven als seus ulls, que escrutaven el plat de Varenyikyi que teníem per sopar. Qualsevol cosa ans que mirar al seu interlocutor: “jo no sóc russa…”. Definitivament ja no queda res d’aquell silenci que regnava a la taula al començament de la conversa; ben al contrari: comença una discussió de sords entre dos representants del discurs demagògic i propagandístic dels dos bàndols, però amb la força de les armes i l’ajuda de Rússia es van fer amb el control”. La majoria de la població ucrainiana considera que l’actuació de Kiev per controlar-ho s’ha fet derogar massa, però que encara no és tard, ja que el Govern està actuant de la manera “correcta”; en canvi, però, els romanents de Maidan representen qui considera que s’ha de ser més dur.

 

 

 

 
AUTORA DE LA CRÒNICA:

Sandra Vicente

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *