Crónicas desde Ucrania – Día 6

By in Ucrania on 21 agosto, 2014

 

UN DIA COMPLICAT PER PARLAR D’UCRAÏNA II: EL TERRATRÈMOL

Sandra Vicente- Lviv (Ucraïna)

 

Encara no he passat l’equador del meu viatge a Ucraïna (escric això el dia 11 d’agost del 2014) i comença a estranyar-me que ja no m’estranyi aquest país. Moltíssim kilòmetres em separen de Barcelona, i cada un d’ells suposa una diferència cultural enorme. Això ha estat així sempre, n’estic segura, i Ucraïna és un país particular, però des que va començar el conflicte, aquesta diferència ha augmentat. M’estic acostumant a l’accentuat caràcter conservador d’aquesta ciutat, que pren forma de pintades de caire feixista -com “fora els comunistes, els jueus i els gitanos” o “Ucraïna pels ucraïnesos, mort als ocupants”-; comparteixo taula, passejades, viatges en tramvia i la cua del supermercat amb militars -o civils que es vesteixen com a tal-; estic farta de sentir a la Lviv nocturna com els grups de joves que van de festa caminen al clam de “white power”…i ja no em sorprèn veure gent armada pel carrer.

Veure pistoles als cinturons és realment freqüent, es tracta d’un complement més. La majoria de vegades es tracta d’homes de mitjana edat que, sense ser atlètics, tenen una complexió forta. I sempre -o si més no sempre que jo he reparat en la seva presència- estaven quiets, recolzats a la paret d’un portal o un negoci i mirant al carrer, observant -o vigilant- tot el que hi succeeix; com una espècie d’àliga que, encara que no tingui gana, sempre està atenta i llesta per començar la cacera. I evidentment, sense cap tipus de voluntat d’amagar o dissimular el fet que duen armes, més aviat al contrari.

 

Aquesta és la realitat a Lviv, però a d’altres ciutats més castigades per la guerra, com Doniestk, el caos que regna és tal que ja no és necessària una llicència ni per dur ni per comprar armes. Això ha afavorit al contraban, que ha permès la proliferació d’armes a indrets com Lviv, i és la raó per la qual pels carrers de les ciutats de l’est, es poden veure adolescents de tretze o catorze anys abillats amb pistoles. Nens que, contaminats per la realitat que viuen, però sense cap posicionament ideològic clar -només coneixen una veritat que els ha estat tergiversada, simplificada i imposada- senten que volen prendre part en el conflicte.

 

Però tornant a la meva Lviv, podria simplificar-la com una ciutat extremada i gairebé irracionalment nacionalista. Ja he parlat de la quantitat exagerada de banderes, però només per reiterar-ho mencionaré el bar Kvartyra. És un local que està dins d’una galeria d’art modern i és famós per les seves jams sessions de Jazz; quan en un local sents versions de Miles Davis creus que estàs a resguard de la política, però no és així. La seva beguda estrella és la “Slava Ucraïna, heroiam slava” (un clam nacionalista que, traduït vol dir “Glòria a Ucraïna, glòria als herois”) i que, gràcies a la combinació de dos líquids de diferents densitats -és realment indiferent quins-, es presenta amb la meitat inferior de color groc i la superior de color blau, talment com la bandera.

 

Aquestes banderes simbolitzen un amor incondicional a la pàtria, però darrera d’elles s’amaga un odi veritable, profund i etern, cap a tot el relatiu a Rússia. No només es tracta de repudiar al país -ja he explicat que als supermercats els productes de marques russes o els fabricats allà estan marcats amb una bandera, per tal que els consumidors els puguin evitar. Tampoc es limita a un rebuig cap a la figura de Putin com a responsable de la política russa -hi ha cançons populars que suggereixen molt amablement a Putin que realitzi certes activitats lleugerament desagradables; no és difícil trobar estores que enlloc de “welcome home” resen “fuck you Putin” i, inclús, al poblat cosac d’Skansen ensenyen als nens a practicar el tir amb arc fent diana a una fotografia del líder rus. Més enllà d’això, l’odi també es professa cap a tots els ciutadans russos.

 

En altres paraules, el rus com a idioma no és benvingut a Lviv; un cop un home ens va parar pel carrer perquè l’Annia (de Bielorússia) i en Vlad (de Doniestk) estaven parlant en rus: els va cridar que parléssim com les persones normals i que si no ho feien, no tenien dret de ser a Lviv. Però aquest odi ja està normalitzat entre els habitants de la zona, tant que ha arribat a ser banalitzat. Per veure-ho només cal anar al pub Kriïvka -al que dedicaré tota una crònica més endavant. Està situat a un antic búnquer que ha estat reconvertit en un pub en el que els cambrers et pregunten abans d’entrar si vens de Moscú; compten amb un Moskaldetektor per comprovar que no has mentit i, si s’activa, comença una espècie de show o comèdia en la què els cambrers se t’emporten a la despensa, armats amb kalashnikovs, i se senten trets ofegats entre els riures de la resta de clients.

 

Aquesta radicalització del discurs nacionalista està abanderada pels partits d’extrema dreta, que es basen en lemes feixistes i arguments de venjança històrica que es remunten a la ocupació polonesa. Dècades de repressió sota diferents règims polítics successius que ara es tradueixen en una frustració que pren forma, no només de partit polític, sinó també d’agrupacions d’ideologia radical i violenta. Aquests moviments ràpidament van aparèixer en escena a Maidan i van convertir una protesta estudiantil que, tot i que és veritat que en els seus inicis no era completament pacífica, va acabar sent un autèntic camp de batalla.

 

Això va deslegitimar Maidan a escala internacional. Tot i que a aquells països que tenen o volen tenir relacions estretes amb la UE, encara ens venen que les protestes van ser promogudes per una espècie d’herois de la democràcia i les actuacions violentes només són una taca, un dany col·lateral -recordem que la marxa de Ianukovitx va significar l’estop d’una política que aproximava Ucraïna a Rússia i va començar l’apropament a la Unió, de la mà del nou vingut Poroxenko. Hi ha seriosos problemes per continuar defensant una protesta que va radicalitzar-se tant i va acabar amb un cop d’estat i un nou govern amb una transparència i intencions dubtoses, per molt que intenti introduir Ucraïna en la UE.

 

Però això no és problema per alguns ucraïnesos; la famosa imatge de l’excavadora conduïda per un extremista aproximant-se a la policia fidel a Kiev, per exemple, és exhibida amb orgull…tot això només va fer que augmentar la popularitat dels partits d’extrema dreta, en tant que defensen i legitimen qualsevol acte que pretengui una Ucraïna unida i allunyada de Moscú, sigui quin sigui el preu a pagar. Però Ucraïna no està unida; mentre a l’est Maidan es relaciona amb tirania, a l’Oest pren dimensions icòniques.

 

Es podria considerar que Maidan va acabar amb la marxa de Ianukovitx i l’obertura de portes de la seva mansió -que va causar una gran polèmica- però encara que els mitjans no se’n fessin ressò, Maidan encara és viva. Encara resten alguns manifestants -de fet, dir “manifestants” és com fer servir una espècie de metonímia, més aviat hauríem de parlar de tendes de campanya; i és que només sabem de l’existència de les persones que resisteixen dins pels sorolls que emeten, però mai no se’ls veu. La plaça és plena de petites acampades aïllades, cadascuna d’elles envoltada amb pancartes i banderes tant d’Ucraïna com d’agrupacions d’extrema dreta; les entrades a la plaça es veuen dificultades per piquets fets amb pneumàtics, però aquests són simbòlics.

 

Els ciutadans els ignoren i fan la seva vida normal, passant a través de Maidan: sortegen les acampades i salten els piquets com si no hi fossin -o, més aviat, com si sempre hi haguessin estat. Res té a veure aquesta plaça, en la que poques persones es couen als 30 graus de l’estiu ucraïnès, amb la que vam conèixer a finals de l’any passat: un polvorí amb milers de manifestants gelats a 20 graus sota zero.

 

Sembla que els romanents de Maidan tenen més efecte aquí a Lviv que no pas a Kiev, on realment està tenint lloc l’acció, o el que queda d’ella. Aquí, hi ha un monument oficial commemoratiu dels caiguts a Maidan -amb una bandera formada amb els noms dels morts-, però cada poques passes es poden trobar petits altars amb espelmes i corones de flors (evidentment flors grogues i blaves) erigits per conjunts de 10 o 15 famílies que s’han posat d’acord per honorar els seus fills o pares.

 

Kapuscinsky parlava que, en època soviètica, les dones d’arreu de l’Imperi eren molt expressives a l’hora de mostrar el seu dol respecte els familiars perduts a la guerra: els agrada que miris les fotografies dels rostres joves i de seguida t’expliquen la història que s’amaga rere cadascuna d’elles “senten que, si les escoltes, les ajudes a fer justícia”. I pel que veig, aquesta realitat continua vigent. Però aquestes mostres de suport no es limiten només a l’esfera personal.

 

A uns dels carrers que van a morir a la Plaça del rei Danylo (fundador de la ciutat al segle XIII) trobem una “little Maidan”; un conjunt de 10 tendes de campanya, rodejades per un cinturó de pneumàtics, que ocupen més de la meitat d’un carrer que no deu mesurar més de cinc metres d’ample, però és un dels més concorreguts de la ciutat. La gent, seguint la tònica, sembla que no se n’adoni de la seva presència: no només s’han acostumat a ella, sinó que la recolzen. Tot el carrer està ple de pancartes amb clams de suport a Maidan -als que van caure i als que queden-, així com als soldats que formen les tropes de l’ATO a les zones rebels de l’est.

 

Avui, que Donietsk està assetjada per la frontera oest per les tropes de Kiev, i a l’est esperen les suposades ajudes humanitàries de Moscú, parlo amb l’Alina sobre la seva ciutat natal i, juntament amb en Vlad (de Lugansk) i l’Annia (de Bielorússia) comparem la Maidan que ells van viure el passat hivern i la que jo vaig conèixer tot just fa uns dies. “Doncs ja no la tornaràs a veure igual” em diu en Vlad, i m’ensenya al seu telèfon un diari local amb un titular que no entenc, però amb la foto és suficient: els manifestants que restaven a Maidan han estat desallotjats.

 

Només hi ha una explicació per a això: avui, 11 d’agost, estem a 13 dies de la celebració de la jornada nacional de la independència d’Ucraïna. Una data que tothom sabia que seria conflictiva, però ningú no esperava que les tensions comencessin a dues setmanes vista. Definitivament avui és un dia complicat per parlar d’Ucraïna amb els ucraïnesos: avui, el país s’ha sacsejat en tota la seva extensió, un terratrèmol l’ha recorregut sencer i sembla que els tremolors no pararan. Ben al contrari, durant les pròximes setmanes aniran augmentant, i haurem d’esperar al dia 24 per saber quina direcció prendrà tot plegat. Mentrestant, ara la jornada sí que ha acabat i jo ja tinc el meu bitllet de tren per ser a Kiev pel dia nacional.

 

 

 

 
AUTORA DE LA CRÒNICA:

Sandra Vicente

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *