Crónicas desde Ucrania – Día 5

By in Ucrania on 17 agosto, 2014

 

UN DIA COMPLICAT

Sandra Vicente- Lviv (Ucraïna)

 

Avui definitivament és un dia complicat per parlar d’Ucraïna amb els ucraïnesos (escric això el dia 11 d’agost del 2014). En els dies que porto aquí he après que hi ha dos tipus d’ucraïnesos a Lviv extremadament diferents: aquells que viuen el conflicte com si els trets sonessin just a l’altra banda de les seves cases i els altres que estan tan cansats, espantats que se senten saturats. No volen saber res del que passa a l’Est del seu país. I això es nota a les televisions.

A Lviv la televisió sempre està encesa; no importa si és un bar, o el menjador d’una casa amb 20 persones…i en tots aquests dies només he vist dos tipus de programacions: cadenes de música o informatius 24h. Només amb això ja és fàcil saber si pots parlar de política amb un ucraïnès o no, però en general és bastant difícil treure el tema. Quan miro els informatius estan plens d’imatges de militars que donen rodes de premsa, militars amb l’escut de l’exèrcit ucraïnès al braç que, pel semblant de les seves cares, semblen estar satisfets.

Imagino que estan explicant el resultat d’alguna missió de l’ATO a Donietsk, perquè he après suficient rus per a saber llegir l’alfabet ciríl·lic i entendre el nom de les ciutats -que no necessiten traducció- però no sóc capaç d’entendre que diuen i és una pèrdua de temps demanar la traducció; em miren com si suposés un gran esforç per a ells i es limiten a descriure’m les imatges -i això ja ho puc fer jo sola. Intento trobar algun mitjà català o espanyol que em pugui donar una pista; ja sabia que la nostra informació internacional és molt feble, però amb aquest silenci sembla que a Ucraïna no hi passi res i realment la situació és molt tensa.

Però per primera vegada des que sóc aquí, El País s’avança al The Guardian en publicar informació sobre el conflicte. Ens despertem amb les tropes de Kiev esperant a la banda occidental de la frontera de Doniestk, llestos per a atacar i “recuperar el territori”. Penso en aquella jardinera, el fill de la qual havia estat reclutat per anar a Doniestk; ara entenem el perquè de tanta urgència. El pitjor de tot és que no podem saber com evoluciona la situació allà. Les informacions oficials estan descartades i els periodistes no tenen accés a la zona -o aquest és molt limitat.

Ens queden els mitjans locals, però aquests són “pura propaganda”, ens explica l’Alina. És curiós veure com canvia la visió d’una mateixa realitat si preguntes a diferents persones; l’Iram, per exemple, considera que aquesta aproximació de tropes pot portar Ucraïna a “una guerra real”, ja que des de Turquia els mitjans parlen de “batalles aïllades” i no creuen que es pugui parlar de “guerra”. En Vlad i l’Alina intenten assimilar la idea que hi hagi llocs en que aquest conflicte no es consideri una guerra. “Hi ha gent que està morint, i si això passa, estem en guerra”.

L’Alina coneix bé com funciona el negoci de la comunicació: la seva germana és periodista i treballava a un diari de Kiev cobrint el conflicte des de Doniestk. Era molt difícil per a ella fer la seva feina; m’explica que tenia moltíssimes dificultats a l’hora d’accedir a la zona i escriure sobre el terreny, evidentment hi havia moltes dades i informacions que eren inaccessibles i veritats que no es podien explicar. Es va cansar que li imposessin tantes barreres i va tornar a Kiev a escriure a la secció de política des de la redacció central. Però la seva situació no és molt millor.

Els mitjans de la Conca de Donbás parlen d’un règim dictatorial, i consideren il·legítim el govern de Poroxenko per ser fruit d’un cop d’estat que, si bé va néixer com una revolta estudiantil clamant pels drets del poble, ràpidament es va convertir en un camp de batalla en què les faccions més violentes d’extrema dreta de seguida van prendre el control. Tenen un discurs nociu i veritablement crític contra una successió de caps d’estat oligarques que veuen Ucraïna com una sucursal del seu imperi econòmic i que no deixen al poble exercir el seu dret a la determinació.

Per altra banda, des de Kiev es parla de “terroristes, assassins, separatistes, enemics del poble i de la democràcia”, fidels seguidors i creients incondicionals de la política imperialista de Putin; una regió que s’ha convertit en la titella de Moscou per a revifar el “somni de la URSS”. Els habitants de Doniestk i Lugansk són víctimes d’un incessant propaganda pro Putin que els ha rentat el cervell; intentar la via del diàleg amb ells seria una pèrdua de temps i esforç perquè, degut a la forta russificació en època soviètica, se senten més propers identitària i culturalment a Moscou que no pas a Kiev. Però continuen (i han de continuar) sent Ucraïna.

Evidentment ningú no té la veritat absoluta; si als conflictes hi podem identificar “bons” i “dolents” és només perquè la història l’escriuen els vencedors, però durant el desenvolupament d’aquests els propòsits es difuminen i és difícil saber quin dels dos fins justificarà el mitjans quan s’acabi la guerra. Cap dels dos bàndols -i dic dos per simplificar, perquè si ens poséssim a comptar actors en aquest conflicte no acabaríem mai- no actua correctament, i és difícil saber on establir el terme mig entre ambdues versions per tal d’entendre el conflicte.

“I els mitjans no ajuden”, l’Alina m’explica que els mitjans són només eines de propaganda i simplifiquen una situació extremadament complicada que els ciutadans tampoc no entenen. I els periodistes se senten molt pressionats pels seus mitjans; evidentment no m’explica quines són aquestes veritats que no poden ser explicades, però sí que em diu que la seva germana està segura que és només qüestió de temps que la guerra arribi on som nosaltres.

I mentre parlem d’això,

 

 

 
AUTORA DE LA CRÒNICA:

Sandra Vicente

 

One thought on “Crónicas desde Ucrania – Día 5

  1. 1

    Todos los conflicto son iguales, pero en este en concreto y tal y como lo relata Sandra, te das más cuenta todavía que no dejan de ser terribles partidas de un juego de mesa morboso, con “dos” contrincantes que manejan frívolamente unas piezas para su único y personal beneficio, lo peor es que esas piezas son soldados y también civiles que pase lo que pase en la partida de “esos dos” ellos siempre perderán.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *