Crónicas desde Ucrania – Día 4

By in Ucrania on 14 agosto, 2014

 

UN PAÍS SENSE GAS I SENSE LAVANDA

Sandra Vicente- Lviv (Ucraïna)

 

Les guerres són esdeveniments extremadament mediàtics, tenen una potència gràfica que els mitjans poques vegades desaprofiten: només cal recordar les imatges propagandístiques i invasives sobre la bomba a Hiroshima o l’Operació Tempesta del Desert, per exemple. Però no s’ha d’oblidar que els conflictes bèl·lics els pateixen principalment els civils i la realitat que se’n destil·la és desagradable, tediosa…impossible que desperti l’orgull nacional del vencedor però és més representativa de la buidor que queda després d’una guerra.

Quan un país està en guerra, ho està en la seva totalitat, encara que les bombes estiguin esclatant a quilòmetres de distància. Els forans tendim a oblidar-nos que hi ha un conflicte si la vida corrent a una ciutat determinada continua, els comerços obren o els nens juguen pel carrer, però els seus habitants el tenen molt present. Perquè no cal escoltar els trets o veure els ferits per sentir el fantasma de la guerra.

I d’això me n’adono passejant pel parc Stryiskyi, a Lviv. Es tracta d’un espai verd immens, “el més gran de la ciutat” reiteren orgullosos els cuidadors. Però podria no ser-ho i continuaria meravellant-me; és el parc urbà més imponent en el que he estat mai. El van dissenyar uns arquitectes alemanys -una altra mostra més de la fusió arquitectònica de Lviv- al 1880. Llacs gegants d’aigua sorprenentment transparent i arbres tant alts que en alguns dels infinits i laberíntics camins no es veu el sol. Una gran tasca dels treballadors del parc, sens dubte.

I de sobte em trobo amb un edifici que temps enrere devia haver estat un hivernacle; però no es tractava d’una estructura vella i ben conservada per tal que fos un reclam més. Era una construcció relativament moderna però fora d’ús i completament abandonada; els vidres trencats, les pintades i diversos munts d’escombraries fan pensar que els cuidadors del parc també han abandonat aquell hivernacle, deixant-lo a mercè de qualsevol que en vulgui treure profit.

“Una pena, oi?”. És l’Annia, una enginyera bielorussa que també està de pas a Lviv i s’ha parat a mirar l’escena al meu costat. “Aquí hi havia moltes flors i plantes que per nosaltres són exòtiques, com la lavanda. Però ja no hi ha lavanda, saps per què? Tot per culpa del gas”. No ho entenc. Se’m queda mirant com si fos la cosa més òbvia del món i em diu: “estan en guerra”. M’explica que el gas “no només serveix per escalfar persones”, també era necessari per mantenir certa temperatura dins l’hivernacle quan el feble sol de l’hivern ucraïnès no pot combatre els 30 graus sota zero que es donen a l’exterior.

Des que van començar les tensions entre els governs rus i ucraïnès -a arrel de l’annexió de Crimea o la suposada ajuda russa a les províncies rebels de l’Est del país-, el primer va decidir tallar el subministrament del gas a Ucraïna -després de retirar-li el descompte amb què comptava per acollir el gasoducte que connecta Rússia amb Europa- fins que no fos capaç de pagar els rebuts endarrerits. “Tot per aquesta estúpida guerra -continua l’Annia-. Per culpa del gas els joves ucraïnesos estan morint. Per culpa del gas ja no tenim Lavanda”.

Un país sense gas i sense lavanda. I sense joves. Al mateix parc Stryiskyi conec a una de les jardineres: una dona grossa, amb una veu aguda, cridanera i estressant que contrasta amb la seva aparença pesada, cansada…sembla tenir uns 60 anys -però provablement en tingui 40. Es posa a parlar amb l’Alina en ucraïnès; només entenc Ucrajina i Dońiestk, així que connecto l’antena. “El seu fill ha hagut d’anar a lluitar a Doniestk com a militar. Està molt espantada però entén que és necessari. Van rebre una carta de l’Estat i quan això passa saben que no hi ha res a fer”, m’explica l’Alina després d’acomiadar-nos d’aquella bona dona que no va deixar de somriure ni un moment, mentre que la mà que li ballava a la butxaca de la bata, sempre en contacte amb el telèfon mòbil, la delatava en el seu patiment.

I mentre uns joves arriben forçats a l’Est a lluitar a les Operacions Anti Terroristes (ATO en anglès) del govern de Poroxenko, d’altres en marxen també a la força. En Vlad és originari de Lugansk, però quan li pregunto d’on és em respon que ara ja és “ciutadà de tota Ucraïna”. Només té 17 anys però fa tres mesos que ha marxat de casa “possiblement per a no tornar”; estudia(va?) un grau de cuina a Lugansk però des que van començar les vacances ha fugit fins a Odessa, Ivano-Frankiwska, Kiev i ara es troba a Lviv. “No sé què faré quan comenci el curs, però pot ser que no torni mai més a veure casa meva”.

“En Putin està destruint el meu país” conclou l’Alina. L’odi i el rancor que els ucraïnesos -del centre cap a l’Oest- senten cap a Rússia traspassa les fronteres de les converses sobre política: es venen rotllos de paper de vàter amb la cara de Putin com a souvenir pels carrers de Lviv, els supermercats marquen amb banderes els pocs productes russos dels que disposen, per tal que els clients puguin fer un boicot com Déu mana, els artistes de carrer expliquen rondalles en les que els dolents vénen de Moscú…i la mateixa Alina se’n riu, escollint el líder rus per a caricaturitzar-lo i imitar-lo una nit que juguem al joc del mimo.

Aquesta desaprensió es basa en el fet que se senten com una peça en el joc imperialista de Putin; termes que, com Novorossia tornen a aparèixer al taulell, i el to del discurs rus, fan que gent com l’Alina tinguin por que els “tornin a prendre el nostre país…i sembla que per l’Est ja ho estan aconseguint”. Alexander Borodai, líder de la República Popular de Doniestk (RPD), va recolzar i va participar en l’intent de cop d’estat del 1993 per fer fora Yeltsin i buscar una restauració de la URSS; també va traslladar-se a la zona de Transdniester -nom amb el que es coneix la regió industrial secessionista de Moldavia- per a recolzar els moviments que s’hi donaven. I ara es troba a la Conca del Donbás, la que molts comencen a anomenar aquí el Transdniester ucraïnès.

“Aquesta gent va venir de Rússia portant propaganda pro Putin; el tracten com un déu i a l’Est la gent els és favorable perquè els prometen una riquesa que no tenen”. A més ja tenien mitja feina feta, ja que es tracta d’una zona que està en contra de la revolució de Maidan; no reconeixen el govern de Kiev en tant que el veuen il·legítim, fruit d’un cop d’estat. Per entendre això és important tenir en compte que recolzaven Ianukovitx no només perquè és un fill de Donbás, sinó perquè era un líder disposat -i va estar apunt- a signar acords comercials amb Rússia, que haguessin millorat el mercat del gas -principal font d’ingressos de la zona.

Però l’Alina està cansada de parlar del tema; em diu -i quan m’ho diu a mi sembla que li estigui recriminant a tots els periodistes i mitjans del món- ” ja està bé de parlar de la Conca! A Ucraïna tenim tres conflictes [la guerra oberta a l’Est, la revolució de Maidan i Crimea]. Per què ningú ja no parla de Crimea?”. En Vlad -i crec que tota la població de Lviv- està completament d’acord: “no entenc per què Obama va deixar que Putin s’emportés Crimea i només va imposar unes poques sancions econòmiques que no n cap tipus d’efecte. És una invasió en tota regla! I en ple segle XXI!”.

L’Alina considera que el món veu aquesta guerra com una pugna entre els EUA i Rússia -és interessant que en Lviv no sentiré cap paraula contrària a la UE i a la seva postura en el conflicte- i que Ucraïna tan sols és l’escenari; “però tenim aspiracions! Som part del conflicte, no només el terreny i ens mereixem la pau”. I quan li pregunto pel seu govern, el que hauria de prendre les decisions més importants al respecte però del que ningú parla, em respon que ella va votar per Poroxenko -era la primera vegada que sentia el seu nom, és l’home innombrable, de qui tothom diu, si se li pregunta, que encara és ” massa d’hora per valorar-lo”, encara que ja hagin passat gairebé tres mesos.

No se la veu mot convençuda amb el seu nou govern però de sobte em diu: “jo vaig votar per ell perquè vaig pensar que com que és empresari i ja té el seu propi imperi no ens robaria tant”. Aquest comentari em va deixar completament de pedra…és curiós que Poroxenko és empresari i això està bé; i és que Ianukovitx era ” oligarca” i és clar, no és el mateix…és com allò que tots els polzes són dits però no tots els dits són polzes. Tots els oligarques són empresaris però no tots els empresaris són oligarques.

 

AUTORA DE LA CRÒNICA:

Sandra Vicente

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *