Crónicas desde Ucrania – Día 3

By in Ucrania on 13 agosto, 2014

 

LVIV, LA CIUTAT DE LES FRONTERES DIFUMINADES

Sandra Vicente- Lviv (Ucraïna)

 

Lviv és una ciutat meravellosa. Aquest indret situat a l’Oest d’Ucraïna, fundat al S. XII pel rei Danilo Halytsch, posseeix una quantitat d’anècdotes impressionants, i el que és millor: sembla ser que cap d’elles no es dóna per atzar; és com si la història hagués actuat de manera capritxosa i totes les petites coses que la caracteritzen estiguin entrelligades dins la complexa xarxa que forma la identitat de Lviv, que a la seva vegada és una peça indispensable -tot i que sovint oblidada- per entendre el trencaclosques que és Ucraïna.

La que és la capital no oficial d’Ucraïna de l’Oest és també coneguda com «La ciutat vaixell» perquè està situada just sobre la línia divisòria de les conques del mar Bàltic i el Negre. El fet que Halytsch l’establís en aquesta zona va marcar definitivament el desenvolupament de Lviv: va ser una de les ciutats més poderoses del país -en tant que estava enmig de diverses rutes comercials- i això la va portar a ser objecte de nombrosíssimes invasions, ja fossin culturals, espirituals, comercials, polítiques o lingüístiques.

És una ciutat que és de tothom però no és de ningú: durant les batalles que es van donar al 1918 -i que van culminar amb la creació de la brevíssima república d’Ucraïna, que es dissoldria al 1921 per passar a formar part de la URSS- els ucraïnesos no van ser capaços de guanyar la ciutat de Lviv, que va quedar sota control de Polònia. «Però després de la victòria, l’administració polonesa va implantar el terror, la discriminació, la repressió, es va convertir en el foraster, en l’agressor, en el conqueridor de la seva pròpia ciutat, en un bàrbar cec, sord a la polifonia de Lviv», tal com ho descriu el cronista ucraïnès, Iuri Andrujóvich.

Es polonesos estaven condemnats a perdre la ciutat, i així va ser. Els habitants de Lviv van rebre amb els braços oberts el règim Nazi, que s’hi va establir per un període de tres anys (1941-1944) després d’una cruenta batalla entre els homes de Hitler i l’exèrcit roig. Hi van morir milers de persones i va anar seguida per una de les matances de jueus més grans de la Guerra. Però aquesta no va ser perpetrada per soldats, sinó pels mateixos habitants de Lviv -sota la mirada atenta però passiva dels nazis. Però no va ser una senyal de fidelitat cap a Alemanya, sinó un missatge cap a Rússia, el país que els va prendre la seva república.

Així, quan la URSS va tornar a controlar la zona, va intentar guanyar-se la seva fidelitat incorporant Lviv al territori que avui és Ucraïna -que no naixeria talment com a país fins el 1991. Ha passat per tantes mans i ha estat sota tants règims que ara és la ciutat dels mil noms: des d’Ucraïna és Lviv, pels russos Lvov, els polonesos la coneixen com a Lwow, pels alemanys és Lemberg i en llengua llatina se l’anomena Leópolis. Aquesta pertinença simultània a tantes cultures a la vegada , sense pertànyer realment a cap, és una mostra més que Ucraïna és un país artificial i evidencia com n’és de difícil, per no dir impossible, pretendre la seva unitat.

Aquesta diversitat cultural es pot llegir al rostre de Lviv; durant la meva estada allà hi he conegut l’Irem, una estudiant d’arquitectura de Turquia que m’explica que fa anys que viatja pel món seguint el criteri del turisme arquitectònic i fa molt que aquesta ciutat Ucraïnesa està a la seva llista. La conversa és poc fluida; intenta explicar-me que l’arquitectura de Lviv és tan especial perquè té una barreja poc comuna entre el Barroc alemany i el Romànic de les zones més a l’Est d’Europa, però abans d’acabar cada frase deia anar el mateix xiscle: «Oh! Look at that building!» i es para a mirar-lo com si jo no existís i hagués oblidat la nostra conversa.

Així com a Kiev «encara hi ha una hegemonia de l’arquitectura soviètica», segons paraules d’Andrujóvich, a Lviv no se sabria dir què predomina sobre què. Sí que és veritat que es poden trobar edificis típics de l’època soviètica o que els tramvies conserven el disseny que la URSS va establir per alguns països com Ucraïna o l’antiga Txecoslovàquia -i per l’aspecte m’atreviria a dir que alguns pertanyen a aquella època. Però també és veritat que ens trobem a la ciutat ucraïnesa amb un caràcter més europeu.

I és que aquest és un dels trets que caracteritza les ciutats que han estat sota tants controls diferents: els successius règims aniquilen les restes de l’anterior; «la superposició de les anticultures es tradueix en sang, brutícia, neteja ètnica, extermini, deportacions…» segons Andrujovich. Aquesta realitat és la que va portar a un historiador alemany a qualificar Lviv com la Baviera ucraïnesa: «poderosa i extremadament nacionalista i conservadora», característiques que encara es poden reconèixer avui en dia.

La ciutat està plagada de banderes, però no a l’estil típic, penjades del balcó, sinó que qualsevol excusa és bona per col·locar i lluir el blau i groc: les llums de neó d’una farmàcia, cartells penjats o pintades a les parets i, fins i tot, arracades de dona o moltes corones de flors a les tombes del cementiri de Lychakivskyi. Tota una declaració d’orgull i reivindicació nacional que s’ha incrementat i radicalitzat amb els esdeveniments dels últims mesos. Ja no es tracta tant de l’amor a la pàtria, sinó d’un missatge d’odi cap a aquells que no comparteixen la seva idea d’Ucraïna.

Caminant amb l’Alina (de Donietsk) i en Vlad (de Lugansk) per la ciutat, ens aturem davant el monument en homenatge als caiguts durant la revolució de Maidan; es tracta d’una espècie de monòlit amb una placa recordatòria de les dates. Està situat a una plaça semicircular rodejada per uns murs en els que hi ha escrit un lema que es podria traduir com a «Força Ucraïna!». Les lletres semblen estar pintades de blau i groc, però si t’hi acostes veus que el gruix del text està omplert amb el nom dels caiguts a la plaça.

Fins aquell moment els meus acompanyants s’havien negat a saciar la meva curiositat i no es mostraven oberts a parlar del tema. No sé si va ser per fer-me callar o perquè es van entendrir llegint els centenars d’identitats als murs, però em van decidir respondre. Una pregunta tan simple com: «quin és el veritable problema a Ucraïna?» , va despertar un crit de desesperació en l’Alina: «nosaltres només tenim un problema i es diu Putin!». Després d’aquest esclat d’espontaneïtat l’Alina diu no voler parlar més del tema. Diu estar cansada del bombardeig de propaganda que la colpeja cada cop que obre la televisió.

Es contradiu i assegura no entendre quin és el problema. Es queda callada i em diu que ella només desitja allunyar-se de tot el que passa a Donietsk. «Vaig venir a Kiev quan vaig començar la carrera, ara fa cinc anys. Els meus pares van venir al febrer, després que Putin destruís el meu país emportant-se Crimea. Des que sé que ells estan segurs, ja no miro les notícies. No ho vull fer. Si vols saber res del tema trucaré a la meva mare, que és qui sap tot el que està passant a Donietsk perquè és qui encara té amics allà».

Un cop més la ràbia i la impotència són sensacions tan poderoses que van ser capaces de trencar la desconfiança inherent als ucraïnesos i, a aquestes alçades l’Alina ja havia oblidat que «no volia parlar del tema» i em va confessar tot el que pensava de la situació del seu país.

 

 
AUTORA DE LA CRÒNICA:

Sandra Vicente

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *