Crónicas desde Ucrania – Día 2

By in Ucrania on 12 agosto, 2014

 

KIEV, LA CIUTAT IMPENETRABLE

Sandra Vicente- Kiev (Ucraïna)

 

Ucraïna és com una frontera en sí mateixa. Possiblement no estan ni a un costat del mur ni a un altre, sinó que els ucraïnesos són els maons del seu propi mur. Hi ha una diferenciació molt clara entre tot allò que prové d’occident i el que pertany a l’orient. Tant clara que fa realment difícil la interacció espontània amb els habitants de Kiev.

Tot plegat és com un peix que es mossega la cua: comunicar-s’hi és excessivament difícil degut a que tenen uns coneixements paupèrrims de la llengua anglesa. I no és que jo defensi la supremacia i la universalitat de la parla anglosaxona -sens dubte, si hagués d’apostar per l’idioma únic, triaria l’Esperanto-, però només diré que amb la dona que regentava l’hotel on on m’allotjava, em vaig haver d’entendre amb l’ajuda del Google Translator.

Si partim del fet que una dona, el sustento econòmic de la qual es basa en atendre estrangers, no coneix l’anglès, ja tenim una idea prou aproximada del turisme (o la seva absència) a Kiev. Això explica detalls com que per dir-te l’import de la compra t’ensenyin la calculadora o que no sàpiguen indicar-te la direcció correcta quan demanes que et situïn al mapa.

De ben segur que no és per una manca de voluntat d’ajudar, -i posteriorment establint contacte amb locals ho corroboraria-, el problema és la desconfiança. Quan pregunto a qualsevol persona pel carrer, amb la meva aparença inequívoca de forana, el que es llegeix a la seva mirada és quelcom semblant a : “d’acord, intentaré ser-te útil, però què se suposa que se t’ha perdut a tu aquí?”

Vinc de Barcelona, una ciutat que viu cap a l’exterior de les cases. La vida es fa als carrers, a les terrasses dels bars, a les platges o a les places. I em descol·loca arribar a la capital del segon estat més gran d’Europa i no trobar més gent pel carrer que la que podria haver-hi al barri del clot un dimecres d’agost.

Quan camines pels carrers de Kiev se’t contagia una espècie de pas ràpid; ningú no passeja, tothom sembla que tingui molt clar on va i fa l’efecte que el camí fins allà sigui només un tràmit molest però inevitable. També sorprèn el fet que els vianants no es mouen en grups; com a molt dues o tres persones (parelles, nuclis familiars…) però no hi ha colles d’amics. O si més no es troben al carrer. Introspectius i desconfiats, sembla que els habitants de Kiev s’han acostumat a fer la seva vida dins les cases -això es nota també en el fet que mai no parlen de la seva vida privada- sense gaudir de la seva ciutat.

I és una veritable llàstima, perquè si t’allunyes de la zona de l’estació cap al Jardí Botànic pel carrer Tolstoho, la ciutat va adquirint un caràcter i encant realment enlluernador. Kiev és una d’aquelles ciutats que no entren pels ulls, no són com les capitals europees, que estan pensades per a ser atractives als turistes: necessiten un esforç, però serà compensat.

Més enllà de la llengua o de l’alfabet ciríl·lic, hi ha tot un conjunt de coses que ens separen, fins i tot en un distanciament físic; a l’aeroport, en baixar de l’avió, els qui veníem de la UE vam haver de formar una cua separada de la resta de nouvinguts. Però això és normal i passa en totes les arribades. El que realment em va sobtar va ser la presència d’una parella de militars, que no només es dedicaven a vigilar el correcte desenvolupament del procés d’entrada al país, sinó que a més de tant en tant, s’aproximaven a la cua i inspeccionaven el passaport d’algun dels seus integrants.

Es tracta d’una sensació molt estranya, però en general la presència d’aquells qui teòricament haurien de vetllar per la meva seguretat, només fa que posar-me nerviosa. No simplement pel fet que si tot anés com hauria d’anar, ells no serien necessaris, sinó perquè l’abús de poder i l’embriaguesa inherents a certs uniformes són difícils de controlar.

Tots els qui esperàvem a superar aquest últim control abans de trepitjar finalment Ucraïna, estàvem crispats per aquesta exhibició de poder de control aleatori. O aquesta és l’explicació que vaig trobar en un principi. Però després vaig descobrir que la desconfiança és un tret característic dels ucraïnesos.

El caràcter de l’habitant d’aquest país és així, però s’ha vist accentuat en els últims mesos i una prova d’això és que la parella de militars de l’aeroport es va transformar en més de deu figures uniformades amb les robes de camuflatge grises i blaves que vigilaven l’estació central de Passazirskij, amés dels quinze que la voltaven. La seva funció? Mirar i passejar, completament innecessaris a no ser que l’objectiu sigui sembrar el silenci i les mirades baixes a l’estació.

Em va sorprendre que es dediquessin tants efectius a, simplement, acoquinar els ànims d’una zona en la que actualment només queden algunes barricades o acampades com a romanent del que havia estat Maidan.

Mostres de l’extrema dreta que, de la mateixa manera que s’havien manifestat contra Ianukovitx, ara protesten contra Poroxenko, així que era comprensible que l’Estat del nouvingut president dediqués efectius a controlar els esdeveniments a la plaça i evitar de totes totes un segon Maidan -recordem que els incidents més violents els van protagonitzar membres de les faccions més radicals de l’extrema dreta. Però el més sorprenent de tot és que, com m’explicaria dies més tard l’Alina, una sociòloga de Donietsk que resideix a Kiev i vaig conèixer a Lviv, la majoria de persones que vigilen l’entrada a la ciutat i els voltants de Maidan, no són pas militars, sinó civils que s’han abillat i s’han armat com si ho fossin.

Si ens fixem bé en ells no porten cap identificatiu, cap escut ni signe que els relacioni amb l’exercit, només una bandera ucraïnesa a l’esquena, però la confusió és normal; i no només per la semblança física, sinó perquè actuen amb l’actitud, la rudesa i la impunitat dels qui tenen l’escut d’un estat que els empara.

Donen ordres simples com prohibir-te seure sobre els petits murs que envolten la font de l’estació de Passazirskij, o miren amb desaprovació aquells que es queden parats sense saber ben bé on anar -l’estació central és com una espècie de laberint caòtic que sembla ser intel·ligible només per als ucraïnesos, així que tots els forans som mirats com si fóssim espies de la CIA.

Són petites ordres sense cap tipus d’importància o rellevància, però serveixen per a legitimar-se a ells mateixos i ningú no vol saber com reacciona un civil que s’ha armat per a servir al seu país sense que se li demanés i es creu amb una autoritat que no té.

“Aquests són els pitjors. Vés amb compte amb ells si tornes a Kiev”, m’adverteix l’Alina. En aquest moment en què qualsevol que vulgui pot armar-se com a militar i anar a Donietsk-sigui amb el bàndol que sigui- desconfia dels que prefereixen prendre’s la defensa de Kiev pel seu propi peu.

M’explica que són allà per a ” defensar Maidan”. No són defensors de Poroxenko “segurament ni el van votar, però defensaran a mort la unitat del país”. A partir d’aquí comencem una conversa que va durar hores, en la que va confessar-me que vol allunyar-se de la informació que la colpeja cada cop que posa la televisió. Està cansada i té por per la família que encara li queda a Donietsk.

Diu que no vol parlar del tema, però per sort, ja hem arribat a la plaça on havíem quedat amb en Vlad, un amic seu que ens acompanyarà a Lviv, però que també va establir-se a Kiev després de marxar de Lugansk.

Crec que l’emoció de tenir un representant de cada una de les regions rebels que, amés coneixen la realitat de Kiev, em va fer massa preguntes. Com ja he dit, als ucraïnesos no els agrada parlar d’ells mateixos, però crec que em van respondre només per a fer-me callar.

I això em va donar peu per a estirar del fil. Però això dóna per a una altra crònica.


AUTOR DE L’ARTICLE:

Sandra Vicente

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *