Crónicas desde Ucrania – Día 10

By in Ucrania on 31 agosto, 2014

 

DIA NACIONAL DE LA INDEPENDÈNCIA I: DE CAMP DE BATALLA A TEMPLE

Sandra Vicente – Kiev (Ucraïna)

 

Surt el sol a Kiev. Poc a poc les primeres llums del dia es van colant dins els vagons del tren nocturn que m’ha portat des de Lviv a la capital d’Ucraïna. Passen de dos quarts de cinc de la matinada però jo no puc dormir; ha sigut una nit estranya. Em van advertir que sent “una dona estrangera, occidental i jove” podia quedar molt xocada amb aquest trajecte…no sé si és que ja m’he acostumat a aquestes terres, però no ho he trobat pas tant traumàtic com em van dir. Tot i que sí curiós.

Els més de 20 vagons que formen aquesta serp de metall han trigat més de 12 hores en recórrer els 544km que separen les dues ciutats més importants d’Ucraïna. Ara recordo un dels paràgrafs amb els que Kapuscinsky acabava el seu llibre L’imperi; parlava que després de la dissolució de la URSS, es donaria una <<riquesa d’enclavatges>>: “els diners que arribaran seran, en la seva majoria, estrangers, i trobaran espais molt concrets on establir-se i ajudar a desenvolupar el país, mentre que la resta del territori continuarà submergida en la pobresa. Així, podrem veure com l’últim model de BMW circula al costat d’un tramvia vell, a punt de trencar-se, pudent i a rebassar de gent.”.

El polac deia que la URSS havia estat un òrgan massa descomunal com per que la transició que es va donar a partir del 1991 es notés d’un dia per l’altre. Opinava que caldrien 20 anys -ho va escriure al 1993- per tal que el Govern que liderés la nova Rússia estigués depurat de voluntats imperialistes i la riquesa s’estabilitzés. Doncs bé, ja ha passat aquest període i jo em dirigeixo a passar el Dia Nacional de la Independència a la capital d’un país castigat, en part, per les aspiracions expansionistes de Rússia, dins un tren que sembla part d’un museu de tecnologia soviètica.

No vull saber quantes persones m’acompanyaven al tren, perquè de ben segur que la xifra mareja; no hi havia cabines separades pels passatgers, ni portes ni oportunitat per a la intimitat. Si hi ha espai, s’hi posa una llitera -fins i tot la tauleta que hi havia per cada quatre llits, es convertia no en una, sinó en dues places més per a dormir. Tot en aquell tren estava encaixat al mil•límetre, tant que el passadís que hi havia entre llitera i llitera per moure’s és el just i necessari.

Va ser divertida i gràfica la imatge que vaig obtenir fruit d’una excursió furtiva i desafortunada al bany -i s’entendrà perquè dic això, si per a descriure el lavabo faig referència a Transpoiting-. Després de passar una corba, tots els vagons es van alinear, deixant a la vista tota la llargària imponent d’aquell tren; un túnel que es perdia en l’horitzó infinit que, de sobte va a parèixer flanquejat, a dreta i esquerra, per dues fileres de peus que sobresortien dels llits. No sé ben bé si és que els llits eren petits a propòsit per tal d’aprofitar millor l’espai i les extremitats furtives eren un mal menor, o si és cert que aquell tren era tan antic que la mitjana d’alçada dels ciutadans ha variat des del moment de la seva construcció.

El fet és que ells eren massa grans per aquells llits i jo massa baixeta per aquella escena, perquè el meu metre seixanta-tres feia que hagués de recórrer el passadís amb tota aquella quantitat de peus a l’alçada dels ulls. Això, sumat al fet que els meus moviments eren seguits per la majoria de passatgers, va fer-me decidir a no abandonar més la meva llitera. Els ucraïneos, com ja he dit, són tremendament desconfiats i em va fer l’efecte que ningú no dormia del tot. Així que, per evitar ser observada, vaig preferir camuflar-me en l’obscuritat del meu llit i començar a escriure això, gaudint de la calma que, en aquest cas, precediria a la tempesta del Dia de la Independència.

****

Tots els ocupants del tren comencen a abandonar les seves lliteres cap a dos quarts de sis del matí; fa una hora que s’han obert els llums avisant que ens aproximem a la capital ucrainiana i des de fa aproximadament mitja hora, la veu d’una dona no para d’explicar coses que per a mi són del tot incomprensibles. Sento termes com “Ukraïnsky” i el meu acompanyant s’ofereix a traduir-me però, sincerament, li dic que estava massa cansada i que la megafonia m’estava crispant els nervis.

No sé si era per la tensió del viatge, pels nervis del dia que se’m venia a sobre o per la insistència d’aquella veu, però necessitava baixar del tren. Aquell dia estava amb mi en Thierry, un francès originari de Cambodja que vaig conèixer a Lviv; havia passat dos anys estudiant a Sant Petesburg i parlava un bon rus, així que a més d’una bona companyia, va ser un bon traductor.

Va ser molt útil tenir-lo amb mi a Kiev, perquè així com a Lviv -al ser una ciutat més turística- l’anglès és més freqüent i el rus no és massa benvingut, a la capital l’anglès és gairebé un complet desconegut però és una de les poques zones del país en les que realment es pot parlar de bilingüisme. I vaig trigar molt poc en adonar-me que aquell dia no em podria separar d’ell: després de baixar de l’estació de Pasajirsky ja no em va sobtar la presència de militars -que no són militars- però sí que vaig quedar-me parada per la gran quantitat de cossos de seguretat -dels de veritat- que hi havia.

No em va semblar estrany que la parada de metro de Maidan-Nezalejnosti tingués tancada la sortida que donava directament a la plaça, però la seguretat no es quedava aquí. Maidan estava completament assitiada: la gran avinguda de Khreschatyk, llavors tallada al trànsit, s’havia convertit en una gran processó de curiosos, turistes i nouvinguts que veien dificultat el seu accés al centre de la ciutat. La carretera ja s’havia començat a preparar per a la desfilada militar i la part per als vianants es veia tallada cada 200 metres per uns murs de formigó de mig metre d’alçada que deixaven un espai de pas de poc més d’un metre i convertien l’avinguda en un autèntic embut.

Aquests punts marcaven la presència de controls policials, de tal manera que ningú que s’hagués incorporat per un dels carrers perpendiculars a l’avinguda quedés lliure d’inspecció. Ja he comentat en diverses ocasions que Ucraïna és un territori en el que els militars es passegen tranquil•lament però aquell dia gairebé es podria dir que superaven en número als civils. Encara quedaven dues hores per a la desfilada militar -que jo llavors encara no sabia que seria tan descomunal- però la vista ja era espectacular. Jo, que no tinc massa formació en matèria militar, vaig poder reconèixer efectius de la Policia i la Guàrdia de Kiev, els civils-militars, soldats de l’Exèrcit, Marins, Pilots i, a partir d’aquí, una llarga llista d’uniformes que no vaig saber reconèixer.

I és que parlar de control policial és simplificar la realitat, perquè amb tal amalgama d’uniformes realment no saps a qui -o què- t’estàs dirigint. De per sí no són necessaris massa efectius per a començar a fer-me sentir inseguretat -i menys si, com aquell dia porten tots i cadascun dels complements de l’uniforme-, però no era jo la única que patia la tensió. Veníem de passar uns dies molt complicats al país i la jornada es presentava, si més no, complexa i delicada; l’última vegada que els habitants de Kiev es van dirigir en massa cap a Maidan, la cosa no va acabar bé. I els policies ho sabien.

Quan vaig passar pel primer control policial em van fer separar-me de la massa, apartar-me a un costat i deixar l’equipatge a terra, com era d’esperar. Em van manar que obrís la maleta -no em va semblar massa bé, però tampoc no tenia res a amagar- així que vaig començar a regirar la motxilla petita en busca de la clau que obria el candau amb que tenia assegurada la bossa gran. Va ser en aquest moment quan vaig notar fins a quin punt estaven nerviosos: va començar a parlar en ucraïnès i a gesticular -perquè evidentment, d’anglès, poc- per a fer-me entendre que no volia que obrís res més que no fos la maleta.

Vaig intentar donar-me pressa per a trobar la clau i ensenyar-li què era el que necessitava però que el desobeís només va servir per a alterar-lo més i per a pujar el volum del seu discurs. Afortunadament, de seguida vaig trobar el que buscava i no va trigar a entendre el que passava; ràpidament els nervis es van canviar per aquella actitud pretensiosa d’orgull i pretesa omnipotència amb la que es vol amagar la vergonya. Però llavors em va venir una mala sensació que va durar tota la jornada: no m’agradava aquella ciutat a rebassar d’homes armats que estaven més alterats i nerviosos que jo. La situació penjava d’un fil més prim del que jo em pensava.

En quant vam haver aconseguit superar aquella primera prova, només vam haver de travessar un mar de gent per arribar a Maidan, que es va obrir davant meu d’una manera molt diferent a com la vaig conèixer per primer cop. Avui, com ja he dit, les entrades principals a la plaça estaven tancades, així que després de peregrinar per l’avinguda Khreschatyk -que va a donar a un dels seus laterals, i per on jo havia arribat feia dues setmanes-, havies de desviar-te cap a l’altre extrem i entrar per un dels tres carrers que conflueixen a la part alta de la plaça -Kofyiska, Mijailyivska o Mala Jitomirska.

Així vaig poder veure Maidan en tota la seva bellesa i, segurament, de la manera en com els seus dissenyadors van pensar que s’havia de descobrir. Després d’un laberint de carrers petits i obscurs, la plaça s’obre enorme, lluminosa i descomunal. No hi ha una sola Maidan, sinó que és un munt de places que conformen una sola realitat, però amb nombrosos significats amb què la història -sobretot la recent- ha dotat a cadascun dels racons de l’espai.

La primera vegada que la vaig veure amb els meus propis ulls diferia moltíssim de la imatge que m’havia format a través dels mitjans: una capa infinita de neu i foc on el blanc de la natura retallava la foscor de la destrucció creada per l’home. El vermell de la sang i de les flames i el negre de la cendra, colors de les banderes dels qui, de seguida i amb l’ús de la força, es van fer amb el control de la revolució, colors que representen postures molt diferents a les que els relacionem a aquest costat del continent. Vuit mesos després, només quedaven alguns piquets i algunes tendes de campanya dels que encara no consideraven que Maidan hagués mort. L’esperit era molt diferent, però les banderes eren les mateixes.

Aquell dia plovia i era de nit, però la Maidan que vaig veure el Dia de la Independència estava neta, lluïa el sol sobre una plaça sense barricades ni acampades ni banderes extremistes. Només una gran insígnia groga i blava rodejava els peus de la gran torre de l’àngel. Ara sí que aquella Maidan, la del caos i la revolució, havia mort; ja no era lloc de l’acció sinó del record i la memòria.

Aquell punt, que havia iniciat l’espurna del canvi, no ha perdut la seva importància estratègica, però ja no com a part activa, sinó com a símbol. Ja no marcarà el curs dels esdeveniments -o almenys no en un futur proper- però és imprescindible per a mantenir-los vius. Maidan encén la ràbia i actua com a aglutinant del fràgil esperit nacional ucraïnès; és un país que no oblida, però no en la mesura sana de recordar i tenir en compte les errades del passat per a no repetir-les. Ucraïna està estancada: molts habitants troben realitzada la seva identitat, la seva pertinença al país en tant que reneguen, recorden i maleeixen un passat ple d’injustícies -tal com havia pogut comprovar dies abans visitant la presó per a presos polítics de Lontskoho.

Així doncs, després que el govern de Poroxenko decidís treure les tendes de campanya i els piquets, la plaça es va convertir en un autèntic temple: més de cinc punts separats en els que hi havia espelmes, flors, fotografies i homenatges als morts durant la revolució; el punt que marca el Km0 de Kiev continua sense reconstruir; el passatge que envolta el rellotge de flors ara és un altar i, rodejant l’espai principal -on es troba la torre de l’àngel- hi ha una sèrie de fotografies que mostren l’abans i el després de la plaça, les pitjors i més emotives imatges de la revolució. I entre mig d’elles, una fotografia detall d’un tros de la carcassa de l’avio de Malaysian Airlines caigut -no fos cas que després de tanta emotivitat deixéssim aparcada la ràbia.

Un moviment intel•ligent de Poroxenko -dels pocs fins ara- que ha eliminat de la mítica plaça sectors que, si bé no eren realment crítics amb ell, sí que el pressionaven i deixaven en evidència, tot demanant una acció més contundent a l’est. I en substitució a això, Maidan s’ha tornat un museu a l’aire lliure que unifica un poble desunit i que glorifica els qui, amb la seva revolució van donar pas al nou règim de Poroxenko. Vaja, un auto-homenatge velat.

 

 

 
AUTORA DE LA CRÒNICA:

Sandra Vicente

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *