Crónicas desde Ucrania – Día 1

By in Ucrania on 11 agosto, 2014


PRIMERES IMPRESIONS D’UN PAÍS FRONTERA

Sandra Vicente- Kiev (Ucraïna)


Encara no havia arribat a Ucraïna i ja sabia que el que veuria un cop aterrés a Kiev em sobtaria, però potser no imaginava que m’ocuparia tantes estones de reflexió i segur que ni intuïa que trobaria un Kiev diferent rere de cada cantonada.


L’avió que ha sortit a les 6 de la matinada de Barcelona cap a Zurich anava ple del típic i tòpic turista -des del que duu una motxilla Quetchua com a única companyia fins el que sembla que enlloc d’una setmana s’hi traslladi de per vida, passant per l’home de negocis o la parella de jubilats…Entre tots podríem dir que representàvem prou bé la totalitat de l’espectre del visitant que coneixem.

Així, havent aterrat l’avió s’ha donat aquell magnífic fenomen propi del ciutadà occidental que, tot i que normalment acostuma reclamar independència i fa gala de la seva autonomia en tant que ésser únic, hi ha certes situacions en que tendeix a formar una massa amb altres individus i a deixar-s’hi portar. I als aeroports acostuma a donar-se aquesta situació, però jo no vaig trigar en haver-me de quedar sola i trencar el conjunt homogeni que formàvem els qui veníem de Barcelona per ser la única a dirigir-se a la porta D, la que duia a l’avió que em portaria a Kiev.


Un cop a la sala d’espera, vaig notar que els qui serien els meus companys de vol es diferenciaven molt dels que provenien de la capital catalana i va ser en aquest moment que em vaig adonar que començava a entrar en un món contrari del que venia.

Era evident que tant la fisonomia com la manera de comportar-se dels meus nous veïns de viatge havia de ser diferent, però no per això em va deixar de sorprendre; és difícil de descriure i no m’agrada recórrer a ell, però crec que el terme kitsch és un bon punt de partida.

Tot i portar roba força discreta tenia la sensació de ser jo la que desentonava; en general la regla es basava en una presència de complements i detalls que, tot i ser exagerats, continuaven conservant la qualitat de detall enmig de l’excés. A tot això, no podia més que criticar-me a mi mateixa per caure tant de cap en l’estereotip, i mentre buscava quelcom que m’hi tregués, vaig veure una mare i una filla, aquesta última rossa i alta però de complexió forta, malcriada i escandalosa…gairebé una caricatura. I vaig quedar completament desarmada quan li vaig sentir parlar un castellà perfecte, sense cap tipus d’accent.

I així, ella seria la última castellano-parlant que veuria en molts dies, a la vegada que la primera en fer-me veure que en les jornades que seguiren els ucraïnesos acostumarien a deixar-me descol·locada.


Però tornant a l’avió, no puc negar que he començat el viatge contaminada pel romanticisme que es destil·la -o que jo destil·lo- de les cròniques que va fer en Kapuscinsky arreu de tot el territori comprès dins la URSS. Les llargues esperes als aeroports d’Ereván, Bakú o les dificultats per accedir a zones restringides com el Nagorny Karabaj ja no es donen avui i vulguis que no, treu emoció al viatge.


Per això no he pogut evitar somriure quan una gruixuda capa de núvols ho ha cobert tot, deixant-nos sense cap referència del que estavem sobrevolant. Aquell vel blanc, com una allau de neu congelada en el temps abraçava una muntanya -que, disculpareu la meva manca de coneixements geogràfics, però no us la sabré situar- i l’engolia amb una parsimònia i una tranquil·litat gairebé esfereïdores.

I després d’allò, res. Tot blanc. El mateix blanc pur, immaculat amb el que Kapuscinsky descrivia la vista aèria de la Sibèria; “els colors només existeixen en tant que els comparem amb d’altres, però allà semblava que no pogués haver-hi res més enllà del blanc” i, sense cap tipus de referència, feia l’efecte que l’avió planejava, no avançava.

Però tant de sobte com va aparèixer, el vel blanc es va dissoldre, deixant a la vista una realitat molt canviada, i poc després el capità de l’avió va donar la notícia: acabàvem d’entrar a Ucraïna.


Quan vam començar el descens sobre la ciutat de Kiev, ja es podien apreciar els conjunts atapeïts i laberíntics que formaven els edificis típics de la construcció soviètica. Pisos posats un sobre dels altres conformant torres de més de 15 plantes d’alçada; tot al servei d’un objectiu molt clar, supeditant qualsevol afegit a la finalitat perseguida. Aprofitant el més mínim espai, tant, que aquells ruscs que no poden deixar de recordar al 1984 d’Orwell, no tenen balcó -detall del que em vaig adonar molt a disgust meu quan una tempesta em va agafar desprevinguda al bell mig de la ciutat i no vaig trobar on refugiar-me.

La monocromia d’aquests edificis dóna un toc més gris si cap a una ciutat ja de per sí amb un color prou esmorteït. Un cop vaig conèixer una noia de l’Est d’Europa que em va dir que es va enamorar de Barcelona per la llum que tenia. En aquell moment la vaig entendre.


Va ser així com va quedar-me molt clar que estava immersa en una realitat completament diferent. El cronista ucraïnès, Iuri Andrujovich va descriure Ucraïna com un “para-xocs entre els conflictes i les diferències entre l’occident i l’orient. Un cinturó entre l’est i l’oest d’Europa”. Això va dir al 1994, quan encara no s’imaginava que Ucraïna esdevindria, no només para-xocs, sinó protagonista i escenari d’aquests conflictes. Però la seva posició geogràfica fa que les paraules d’Andrujovich encara siguin vigents en tant que continua sent una frontera -artificial o no- entre aquests dos mons.

Deia també el cronista que a ” Kiev encara hi ha una hegemonia de l’arquitectura soviètica”; han passat 20 anys d’aquesta afirmació. Dues dècades en que les ciutats han canviat de sobre manera -què dir de la Barcelona prèvia al ’92?- però per la meva sorpresa, encara avui he pogut reconèixer el que volia dir Andrujovich d’una ciutat i uns ciutadans que semblen haver-se quedat estancats en el temps.


A tot això que la pluja no para i decideixo estirar-me al llit de l’habitació fins que hi hagi una treva suficient com per poder tornar a sortir. Concloc que encara m’haig d’acostumar a la ciutat, com quan esperes a que se’t facin els ulls a una llum nova.

M’haig d’acostumar a Ucraïna igual que “Ucraïna s’ha d’acostumar a ella mateixa com a país, a les seves pròpies ciutats” com va dir Andrujovich com a resposta negativa a la pregunta de si Ucraïna estava preparada per ingressar a la UE. Val a dir que llavors es tractava d’un país -amb les fronteres que coneixem avui- amb molts pocs anys de vida (sense comptar el breu període de la república del 1918). Però actualment, i després dels esdeveniments recents, la resposta continua sent que no.


Se’m ve al cap que l’origen etimològic de la paraula Ucraïna (krajina en eslau) volia dir “territori fronterer”, fins que l’idioma ucraïnès modern li va canviar el significat pel de ” país”. Tanco els ulls i reflexiono sobre quin dels dos significats s’escau més a la realitat del país, si la ucraïnesa o l’eslava.

Però aquestes només són les impressions inicials sobre una ciutat que no només està entre dos mons sinó que conté dos mons -o universos- dins seu, com descobriria més tard aquella mateixa tarda.


 
AUTOR DE L’ARTICLE:

Sandra Vicente

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *