Ara fa 30 anys!

By in Actualidad, Colaboradores on 12 junio, 2015

2_22_2_ESPANA_G

El 12 de juny de 1985 es van signar, primer, a Lisboa i, més tard, a Madrid els tractats d’adhesió de la República Portuguesa i del Regne d’Espanya a les Comunitats Europees (efectius a partir de l’1 de gener). D’aquesta manera Espanya i Portugal entraven a formar part del projecte de cooperació entre democràcies europees més sofisticat i de més èxit materialitzat mai. Deixaven enrere una situació d’aïllament —que veien com anòmala— degut al seu passat dictatorial. Ara fa 30 anys que les joves democràcies ibèriques rebien l’acceptació formal, com a iguals, de la comunitat de les democràcies europees.

A Espanya, el conjunt de la població i els seus representants polítics i socials celebraven la bona nova amb una unanimitat de criteri, que no ha succeït en cap altre dels membres de la Unió Europea. Els ciutadans del nostre país havien arribat a assimilar la Comunitat Europea —com aleshores es coneixia institucionalment parlant el conjunt de les Comunitats existents— amb estabilitat democràtica, benestar econòmic i social, i consolidació dels drets fonamentals. L’adhesió es produïa perquè Espanya havia mostrat que la seva experiència democràtica no era temporal, que la subscripció dels principis essencials de les democràcies europees era sòlida i que els seus governs havien sabut introduir reformes que feien l’economia espanyola sostenible en mercats oberts. L’acte del 12 de juny de 1985 i l’adhesió de l’1 de gener de 1986 eren motiu d’orgull col·lectiu i de celebració unànime. Els tres assassinats d’ETA el mateix 12 de juny recordaven que el país no havia resolt tots els seus problemes. Tanmateix, per primera vegada des de la mort del més superlatiu dels generals espanyols, un futur d’estabilitat i benestar semblava imminent.

Trenta anys després el nostre país es disposa a celebrar aquest fet amb poca parafernàlia. Els mitjans de comunicació faran especials però manquen els actes de celebració genuïna del 30è aniversari de l’esdeveniment més transcendental, en positiu, de la nostra història recent, a part de la Constitució de desembre de 1978. No sembla que el país estigui per festeigs però, sobretot, estem lluny de la unanimitat d’aleshores en quant a una percepció benèvola del fenomen de la integració.

Europa ha deixat de ser punt d’encontre i ara és un dels principals terrenys de batalla partidista: entre qui defensa un model social que diuen que ‘Europa’ no permet i qui defensa la necessitat de no apartar-se de les polítiques suposadament imposades per Alemanya; qui defensa l’Europa dels drets i qui defensa l’Europa dels deures; qui defensa l’Europa dels pobles i qui defensa l’Europa dels estats; qui defensa Espanya unida i qui defensa una Catalunya independent però dins de la Unió Europea.

Què ens ha passat? Ens hem normalitzat, ens hem europeïtzat! Fins al 1985 les diverses generacions que havien viscut sota la dictadura franquista havien transformat ‘Europa’ en un il·lusió col·lectiva, en un mirall que només reflectia l’imatge de com ens imaginàvem a nosaltres mateixos trenta anys més tard. Aquesta visió, però, ens ha proporcionat models a seguir, ens ha servit d’estímul i d’ancoratge. Els mitjans de comunicació s’ompliran aquests dies d’informació sobre l’impacte material de l’adhesió simplement perquè és la manera més senzilla de mesurar els seus ‘beneficis’. No es deixin enganyar, però: l’efecte més important de la nostra experiència comunitària ha sigut fer-nos més exigents i més bel·ligerants en defensa de les nostres prioritats. El miratge s’ha trencat, la realitat s’ha imposat. Celebrem que ja som autènticament europeus.

Fernando Guirao

Catedràtic Jean Monnet d’Història de la integració europea

Universitat Pompeu Fabra

Barcelona, 12 de juny de 2015

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *