El sistema político para la UE

Receptes per Europa (II): el sistema polític per Europa

En el post anterior ja us vam comentar la intenció d’aquesta secció. Sense cap pretensió, que quedi clar, pretenem ajudar-te a triar entre 13 de les 39 candidaturas que es presenten a Espanya als comicis del diumenge 25 de Maig.
Vam estrenar aquests resums amb la qüestió de les nacions estats sense estat. Avui, toca parlar del sistema polític que proposen cadascun dels partits.

L’anàlisi dels programes electorals dels partits s’ha centrat en quatre punts principals: el disseny institucional, el paper de la UE en política internacional, la regeneració democràtica, la distribució de poders i de “checks and balances” i el paper de la justícia. En general, un grup d’assumptes diferents entre si, però que guarden relació amb el model de sistema polític que proposen per a la UE.

 

Anàlisi dels programes en referència al sistema polític

 

Pel que fa al disseny institucional, gairebé tots els partits esmenten una reforma del tractat o fins i tot aposten per una Constitució Europea en un model federal. D’una manera o altre, la reforma està a la vista a excepció de Partit Popular i VOX, que al·ludeixen a la Constitució nacional i al Parlament nacional com a elements integradors en la UE, però sense reformes en aquest àmbit com a propostes.

La política internacional pot ser en part un dels elements més diferencials entre els partits analitzats. Encara que la majoria d’ells, o tots d’una manera o altre, esmenten la política de veïnatge com a model al que donarien continuïtat, si que s’observen dues grans diferències, aquells països que esmenten en aquesta política de veïnatge a Turquia i els que no. És cert que els partits d’esquerres són els que esmenten Turquia, però VOX també ho fa i és clarament de dretes, o CiU que aposta pel mediterrani però sense concretar els límits d’aquest mediterrani. El que també queda patent és la voluntat d’equiparar el pes polític i econòmic amb el militar tal com proposen els tres partits de dretes o de centre-dreta, perquè cap se m’ofengui (PP, CiU i VOX).

La regeneració democràtica és clarament similar entre tots els partits, tots aposten per un augment de la transparència i de la rendició de comptes, encara que uns parlen més d’eficiència i de reducció de despeses i uns altres d’abolició de la Troica o de control dels lobbies. També com sempre l’un generalment més present en la dreta, i l’altre en l’esquerra.

La distribució de poders és un altre punt clau, que encara que està molt relacionat amb el disseny institucional si marca un punt diferencial alhora de redefinir els equilibris de poder actuals. Mentre uns parlen de la correcta articulació del poder del PE sobre les altres institucions o passen de puntetes sobre aquest assumpte, uns altres partits sí es mullen i demanen la fusió de Presidències (Comissió i Consell) o l’augment de poder del PE o que la regla de la unanimitat deixi de ser la regla que impera en el Consell (aquí entra de nou el tema nacional i el joc d’estratègies futures en referència als estats sense nació i el possible poder de veto d’alguns estats) i un llarg etcètera de propostes amb un interès comú: la reforma de l’equilibri de poders a favor del Parlament Europeu.

I finalment hem analitzat el tema de la Justícia, que encara que no sigui un dels grans eixos als programes analitzats (alguns ni tan sols fan esment a la paraula justícia als seus programes) la majoria de programes tenen en comú l’agilització del sistema i l’augment de col·laboració entre els estats membres per lluitar contra la corrupció, l’evasió de capitals, etcètera. També és destacable que PP i VOX proposen una Fiscalia Europea als seus programes.

Finalment hem mesurat (en pàgines) el pes de cadascun dels temes als programes dels partits, destacant ICV, ERC, PP amb més de 10 pàgines tots ells, enfront de les 1, 2 o 3 de Bildu, C’s o PSC. I aquí sí que la relació de partits no té res a veure amb cap dels eixos clàssics.

 

Com a resum: Doncs que les diferències entre esquerra i dreta existeixen, són patents almenys als programes, encara que molt diluïdes en ambigüitats i termes poc concisos que no diuen ni sí ni no, ni tot el contrari. Política 2.0 o més aviat Màrqueting Polític. La sort o desgràcia és que després a l’hora d’aplicar els programes, cadascun ho fa a la seva manera.

Si seguiu indecisos, no patiu, encara ens queda molt programa per radiografiar. Stay tuned!

 

Sèrie de sis articles realitzada per l’Esther Gabarró, l’Eduardo Martínez i el Pau Vall

 

 

Sobre el autor:

Eduardo Martínez Gil


Eduardo Martínez Gil

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *