Què vol dir ser europeu?

També [Versió en Anglès]

Al meu últim any del batxillerat, vaig tenir l’oportunitat de passar un any als Estats Units. Una de les coses que més trobo a faltar d’aquell període és una classe d’anglès a què anava.

I el menjar mexicà.

I la gent que hi vaig conèixer.

Però també aquella classe d’anglès.

Veureu, cada poques setmanes havíem d’entregar un assaig i després, un cop corregits i millorats diversos esborranys per part de la resta de companys de classe, fèiem l’entrega final. Era el famós sistema de “revisió d’iguals” de l’escola, i generalment permetia que, durant al menys tres setmanes, treballessis en el teu assaig de forma que, al final, en entregar-lo, hi havies format una relació especial i se’t feia una mica trist deixar-lo. De vegades el tema era un rotllo, o de vegades la teva forma d’escriure era un rotllo, i llavors senties un gran alleujament a l’acabar d’una vegada, però en algunes ocasions era trist de debò.

El meu primer encàrrec va consistir en resoldre una pregunta cabdal: Què vol dir ser nord-americà? Recordo que quan el nostre professor ens va donar el tema, em va somriure i jo vaig pensar que potser em permetria escriure sobre alguna altra cosa, però ell era de l’opinió que la meva perspectiva estrangera podria aportar alguna cosa al debat. Ho vaig passar molt malament amb l’assaig durant setmanes i, al final de la revisió d’iguals, el meu assaig continuava ple de clixés cursis i buit d’una vertadera tesi. Però les meves habilitats de redacció de l’institut no són el que he vingut a discutir aquí.

El que he vingut a discutir és que tots vam pensar en allò que volia dir ser nord-americà. Vam pensar-hi i molt. Ho vam debatre i ho vam discutir. Alguns pensaven que tenia a veure amb la filosofia i amb les idees en base a les quals s’havien fundat els Estats Units, altres que no era més que el resulta d’un procés històric, sense cap significat substancial, mentre que d’altres pensaven que la definició d’allò que és americà canviava periòdicament i sempre quedava subjecte a diverses interpretacions.

Quan ara penso en aquells dies, crec que el fet que estiguéssim tenint aquella discussió era el més americà de tot. Qui, sinó ells, fan aquesta mena de coses?

Decididament, no hem dut a terme un procés similar a la UE, i crec que ara n’estem pagant el preu. Ens hem centrat tant en la praxi, en la implementació de mesures concretes en les que tots estiguéssim d’acord –mercat únic, lliure circulació de persones, moneda comuna-, que no vam donar molta importància a tot el que hi havia darrere, a allò que li donava significat. Hem posposat les grans preguntes, hem endarrerit el nostre deure de definir la destinació d’aquest viatge i, sovint, hem delegat aquestes responsabilitats en els Estats membres. Probablement actuéssim de bona fe, pensant que parar per establir aquetes definicions era arriscat en el seu moment, que podia posar en dubte el procés d’integració, que ja hi hauria temps al futur. Doncs bé, crec que ens estem acostant a la data límit.

Malta recentment va aprovar una mesura anomenada Diners per Ciutadania. No m’agrada la iniciativa, però el nom és honest i directe, això els ho reconec. Tot aquell qui pugui permetre’s pagar 1,15 milions d’euros pot convertir-se en ciutadà de la petita illa-estat.

I atès que, d’acord amb els tractats de la UE, ser nacional d’un Estat membre automàticament concedeix la ciutadania europea –i tots els drets inherents a la mateixa, en particular la possibilitat de residir en qualsevol lloc de la UE-, finalment hem trobat la resposta a la pregunta amb què he començat aquesta entrada: aparentment avui, ser europeu vol dir tenir a la disposició 1,15 milions d’euros en efectiu.

Estic cabrejat. Estic molt enfadat amb el govern maltès per fer servir un buit legal per enganyar tots els seus amics i aliats per a obtenir una mica de diners de fonts de dubtable reputació. No crec que ens ho mereixem. Crec que és una mesura enfocada en el curt termini i ineficient i només puc esperar que sigui derogada aviat.

Però encara estic més enfadat amb nosaltres, amb la UE, per permetre que això passés. En el moment en què es va crear la ciutadania europea, ningú no va pensar en unificar els criteris pels quals els Estats membres atorguen la nacionalitat als seus ciutadans? No podríem, al menys, haver-nos posat d’acord en alguns estàndards per tal d’evitar l’abús i l’explotació dels drets proveïts pels tractats? De debò que vam ser tan ingenus com per pensar que els Estats membres mai no abusarien de les seves competències, o simplement va ser més còmode postergar el debat? Tant la Comissió Europea com el Parlament han condemnat públicament la iniciativa de Diners per Ciutadania. Desgraciadament, el seu rebuig, malgrat les dures paraules en què va ser expressat, té el mateix pes i poder que aquesta entrada del bloc, atès que la UE no té competències en matèria de ciutadania dels Estats membres. De nou, com ningú no va pensar en definir allò que vol dir ser europeu, allò que volíem que signifiqués, el govern de Malta va aprofitar l’avinentesa per presentar l’assaig en nom de tots nosaltres. Res de revisió d’iguals aquesta vegada.

Malauradament, aquest no és més que un exemple del molt imperfecte, molt incomplet procés d’integració. Em vénen al cap altres casos semblants: una unió monetària sense una unió fiscal, una àrea de lliure circulació sense un control fronterer unificat, una Comissió poderosa sense rendiment de comptes real davant dels ciutadans.

Canviem aquesta pauta de comportament ara que encara hi som a temps. Pensem molt sobre on volem anar i en què ens volem convertir. Discutim entre nosaltres i fem concessions allò on no estiguem d’acord. Fem front a les preguntes difícils. Podem fer-ho millor i hem de fer-ho millor. Europeus, comencem a parlar!

 

 

Sobre el autor:

Guillem Manso García

Guillem Manso García

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *