La poètica de la corbata

El vestit d’home culminat amb una corbata ha estat tradicionalment la forma de vestir dels banquers i ha esdevingut un distintiu de confiança. Un banquer ha de generar confiança al client perquè aquest accedeixi a deixar-li els seus diners. A finals del segle XIX, com explica Carlos Primo, aquest tipus de vestir va passar a ser també el dels polítics: es canviava la pompositat aristocràtica per la nova elegància burgesa. Amb l’arribada de la crisi econòmica, la corbata ha anat perdent el seu simbolisme de confiança. La gent del carrer ha vist com els seus estalvis invertits en les preferents que els recomanaven els banquers s’havien evaporat, com cada vegada més homes encorbatats passaven pels jutjats i ingressaven a la presó. Polítics com Carlos Fabra i Luis Bárcenas; i banquers, com Emilio Botín, amb la seva corbata vermella, investigat per frau fiscal. No només a Espanya, també a Europa les corbates franceses de Strauss-Kahn i les italianes de Berlusconi havien de passar pels jutjats. I molts altres. De manera que la corbata ha anat canviant progressivament la seva significació; de complement que denota confiança a peça que recorda el seu origen burgès i que actua com a màscara de la hipocresia de l’avar.

Al documental Ciutat Morta es reflexiona també al voltant de la imatge. El cas 4F va aportar expressions com “estètica okupa” que atacaven directament la gent que no seguia la convenció social en la forma de vestir o de dur el pentinat. Gent amb rastes, pírcings, amb part del cap rapat a quadres com un tauler d’escacs, etc. Al documental, el periodista Gregorio Morán diu que “lo más peligroso es un señor que viste con corbata, que ese sí que es un ladrón de verdad”. Aquesta sentència és d’alguna manera també la tesi d’aquest article: el canvi al segle XXI de la poètica de la corbata. Per això la corbata està passant a ser el símbol de la vella política, mentre que els nous moviments polítics, impulsats per la crisi o sorgits directament d’aquesta, l’han deixada de banda. A Catalunya, els polítics de les CUP acostumen a vestir amb samarretes o jerseis al Parlament; Joan Herrera, d’ICV-EUiA, porta camisa i americana, i la corbata que encara duia el seu antecessor Joan Saura ha desaparegut de l’armari; Oriol Junqueras també l’ha anat desplaçant del vestuari d’ERC. A nivell espanyol, els reis de la informalitat són, ara per ara, Podemos: Pablo Iglesias no fa servir ni corbata ni americana, sinó camisa i texans. Però els presidents continuen utilitzant la corbata.

No és el cas d’Alexis Tsipras, el nou primer ministre grec que governa sense corbata. Ell i el seu cada vegada més famós ministre de Finances, Iannis Varufakis, han viatjat aquests dies per Europa per explicar als primers ministres d’altres països i a les institucions europees la seva posició pel que fa al deute de Grècia, que volen renegociar amb la Unió Europea. Durant la visita a Roma de Tsipras, el primer ministre italià, Matteo Renzi, en un gest graciós, li va regalar una corbata italiana, i el grec va dir que se la posaria quan se solucionés la crisi del seu país i d’Europa. L’editora de moda del The New York Times, Vanessa Friedman, cita el mateix Tsipras en una entrevista, quan diu “Crec que si hi ha alguna cosa que la gent aprecia de Syriza i de mi és que no haguem assumit la mentalitat dels partits tradicionals i les seves normes específiques en la forma de vestir i actuar”. Friedman interpreta el regal de la corbata de Renzi a Tsipras i el rebuig d’aquest a posar-se-la com una forma del primer ministre grec de dir “et seguiré el rotllo quan tu me’l segueixis a mi”. L’editora del NYT també assenyala com en una reunió del G8 de 2013, els líders mundials van posar la norma de vestir smart casual, sense corbata, per crear un clima més informal per facilitar les discussions. Però aquest gest no va ser ben vist a les xarxes socials. Tanmateix, Friedman creu que l’estil de Tsipras és creïble perquè el líder grec és coherent amb ell mateix i ja abans de tenir poder no portava corbata. No és una manipulació de cara a la visibilitat, almenys pel que fa a Tsipras, si bé els altres membres del govern de Syriza també l’han seguit en el seu gest, quan abans alguns d’ells portaven corbata. A Tsipras li ha agradat sempre portar el coll descobert i no pot ser acusat d’haver-se tret la corbata per oportunisme polític. Al seu costat, l’altra figura que ha captat l’ull mediàtic i que amenaça d’eclipsar al primer ministre grec pel què a fama es refereix és el ministre de Finances Iannis Varufakis. És el nou Ulisses, el nou heroi grec, com s’ha dit, meitat intel·lectual i meitat guerrer, davant d’una nova odissea. Varufakis no porta vestit d’home i a vegades cobreix les seves camises deixades per fora els pantalons amb jaquetes o americanes, i saluda a grans autoritats europees encaixant una mà, mentre guarda l’altra a la butxaca.

La corbata ha estat el símbol de burgesia, capitalisme i statu quo durant el segle XX a Occident. El 1968 es cridava a París “Non à la Révolution en cravate” (“No a la Revolució en corbata”) i avui aquells que busquen allunyar-se de l’statu quo també l’eviten. Però n’hi ha que no tenen ni camisa on lligar una corbata: és el cas de Quim Arrufat, de les CUP, a Catalunya. Ell opta pel jersei i fa una lectura poc esperançadora de tot plegat: si bé Syriza i Podemos poden aconseguir que la dictadura de la banca, la Unió Europea, segons ell, deixi endarrere el període d’austeritat per passar altre cop a les polítiques econòmiques expansionistes, això no és sinó una alternativa que la banca havia d’afrontar tard o d’hora, quan l’austeritat ja no fos sostenible de cara a la gent i a la política i quan la UE es quedés massa enrere respecte altres potències econòmiques. És el pas lògic de la mentalitat capitalista el que demanen Syriza i Podemos, segons Arrufat. I si bé això pot aturar l’estat d’alarma humanitària a Europa, haurà eliminat l’objectiu de l’esquerra de sortir de la dictadura del capital i de la banca. Una victòria de la UE. Avui l’statu quo és la corbata, l’alternativa dins de l’statu quo és la camisa sense corbata i l’alternativa fora de l’statu quo és el jersei.

Sobre l’autor:

Jordi París Domingo

;


Jordi París Domingo


Email
FacebookLinkedIn

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *