El costat fosc de la codecisió

By in Anàlisi, Pau Vall, Política on 20 juliol, 2014

A segon de batxillerat vaig tenir un professor de castellà que algunes classes ens parlava de l’amor ―i no només quan fèiem literatura. De fet, era un mestre, algú que intentava transmetre als quatre adolescents que teníem l’orella mig parada les ensenyances que ell havia tret de la vida. L’amor de debò ―ens deia― és imaginar-se la roba bruta de la teva parella. Era, i encara és, un home savi perquè ens va ensenyar que tot projecte de futur té els seus peròs, i només si n’ets conscient podràs tirar-lo endavant.

En aquestes eleccions europees hem parlat més del president de la Comissió que del Parlament quan eren les primeres eleccions sota el paraigües del Tractat de Lisboa. Un tractat que ha incrementat el poder real del Parlament, ja que bona part de la legislació s’aprova a través del procediment de codecisió ―rebatejat ara com a procediment legislatiu ordinari. A grans trets aquest procediment implica que el Parlament i el Consell actuen com a colegisladors amb el mateix poder. (S’explica de manera gràfica i sexy aquí.) Ara que estrenem una nova legislatura pot ser un bon moment per aprofundir en alguns aspectes d’aquest procediment.

Certament, el fet que el posicionament del Parlament ja no pugui ser ignorat ―com encara passa en aquells àmbits en què sí que s’aplica el procediment de consulta― reforça la legitimitat de la legislació que ve de Brussel·les, ja que aquesta ha passat l’escrutini i l’assentiment dels nostres representants electes. L’extensió del procediment de codecisió es va fer precisament per lluitar contra el dèficit democràtic de la UE però no tot són flors i violes. Alguns politòlegs especialitzats en temes europeus ja han posat sobre la taula els efectes indirectes que implica l’ampliació de la codecisió a la major part de la legislació.

L’expansió de la codecisió tenia com a objectiu reforçar la legitimitat democràtica del funcionament de la UE, tot fent que la postura del Parlament fos necessària sempre. Però en una entitat política no només importen les institucions formals ―el que està escrit― sinó que cal tenir també molt en compte les informals. Què entenem per institució informal? Qualsevol norma no escrita però que defineix de manera habitual la manera de fer les coses. Tota institució formal, com la codecisió, genera institucions informals que poden influir a bastament en els resultats polítics als quals s’arriba. Heu sentit a parlar mai dels triàlegs? No? Doncs són una de les institucions informals més rellevants en el funcionament de la UE.

Els triàlegs són les reunions a tres bandes entre membres de la Comissió, el Consell i el Parlament i només es preveuen formalment abans de la tercera i última ronda d’esmenes a qualsevol text legislatiu (amb el nom de comitè de conciliació). Ara bé, a mesura que el procediment de codecisió s’ha anat fent més habitual, les parts implicades han sabut apreciar els avantatges d’aquestes reunions a tres bandes: exposar i escoltar amb més tranquil·litat les raons de les esmenes, modificar els posicionaments propis a partir de la reacció esperada de la resta d’actors, etc. Amb el temps, la utilitat que li perceben tots els actors ha fet que els triàlegs s’hagin estès de manera informal a totes les fases del procés de codecisió. Fins aquí aparentment cap problema, ja que els triàlegs permeten estalviar temps i recursos a totes les institucions perquè escurcen el nombre de rondes de negociació. A més a més, el Parlament és qui en surt més beneficiat perquè és capaç d’obtenir majors cessions del Consell en els primers estadis de la negociació. L’estudi de Reh et al. (2011) mostra com ha augmentat increïblement la legislació que s’aprova en la primera ronda després d’un acord primerenc entre la V i la VI legislatures.

 

Font: Reh et al. (2011: 1.118)

Font: Reh et al. (2011: 1.118)

 

 Ara bé, les institucions informals com els triàlegs poden desvirtuar l’objectiu inicial d’estendre el procediment de codecisió. Els triàlegs, no deixen de ser reunions entre representants de les tres institucions que s’allarguen hores i hores, sense que se sàpiga quan es reuneixen, on ho fan ni què s’hi diu (vegeu aquest article). Les comissions parlamentàries només poden saber què hi ha passat a través del seu representant ―normalment qui redacta les esmenes― i, per tant, els diferents grups parlamentaris no hi participen. Els triàlegs minen el principal valor que ha caracteritzat el Parlament Europeu: l’elevat nivell de transparència de la institució, que contrasta amb l’hermètic secretisme amb què massa sovint actua el Consell. Amb l’ús dels triàlegs, el Parlament s’enfronta a un trade-off: ha de triar entre mantenir una manera de fer basada en la transparència o aconseguir el màxim de cessions del Consell per reforçar el seu poder. I fins ara, malauradament, s’ha inclinat per la segona opció. Les institucions informals no són negatives per naturalesa, depèn de quina sigui la seva finalitat i com s’articulen. Els triàlegs, formalitzats i amb unes normes que en garantissin la transparència, podrien mantenir la seva utilitat com a catalitzadors del procediment legislatiu.

Són precisament valors com la democràcia i la transparència el que atrauen d’Europa però també es diu que la UE és més sexi de lluny que de prop. Possiblement sigui cert. Tal i com ens passa als humans, sovint ens enamorem d’altres persones perquè els tenim idealitzats però només arribem a estimar quan comprenem i acceptem que l’altre no és perfecte. La UE és sexi de lluny, té un no sé què de prop i té costats foscos ―com els triàlegs― quan fa temps que hi convius. Però quan un creu en una relació no ho pot deixar córrer a la primera perquè s’ha de recordar una cosa: la roba bruta es pot rentar.

 

Reh, C. et al., 2011. The Informal Politics of Legislation: Explaining Secluded Decision Making in the European Union. Comparative Political Studies, 46(9), pp.1112–1142.
AUTOR DE L’ARTICLE:

Pau Vall

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *