2_22_2_ESPANA_G

El 12 de juny de 1985 es van signar, primer, a Lisboa i, més tard, a Madrid els tractats d’adhesió de la República Portuguesa i del Regne d’Espanya a les Comunitats Europees (efectius a partir de l’1 de gener). D’aquesta manera Espanya i Portugal entraven a formar part del projecte de cooperació entre democràcies europees més sofisticat i de més èxit materialitzat mai. Deixaven enrere una situació d’aïllament —que veien com anòmala— degut al seu passat dictatorial. Ara fa 30 anys que les joves democràcies ibèriques rebien l’acceptació formal, com a iguals, de la comunitat de les democràcies europees.

Les eleccions al Parlament Europeu no són purament europees. Per exemple, un ciutadà català no pot votar per un candidat alemany, de manera que cada estat membre envia els seus propis diputats al Parlament Europeu.

A finals de gener vàrem introduir el concepte de Quantitative Easing (QE) quan el Banc Central Europeu (BCE) va anunciar que utilitzaria aquesta mesura per dinamitzar els preus i reactivar l’economia europea. En aquell article vàrem descriure que el QE feia augmentar la massa monetària tot comprant actius públics i les primeres reaccions a l’anunci de la mesura. La setmana passada es va començar a implementar efectivament la política anunciada i aquest cop l’objectiu de l’article es basa en indagar més en per què el BCE sembla que s’ha vist abocat a prendre aquesta decisió (que per alguns arriba tard i malament).

El vestit d’home culminat amb una corbata ha estat tradicionalment la forma de vestir dels banquers i ha esdevingut un distintiu de confiança. Un banquer ha de generar confiança al client perquè aquest accedeixi a deixar-li els seus diners. A finals del segle XIX, com explica Carlos Primo, aquest tipus de vestir va passar a ser també el dels polítics: es canviava la pompositat aristocràtica per la nova elegància burgesa. Amb l’arribada de la crisi econòmica, la corbata ha anat perdent el seu simbolisme de confiança.

»Quantitative easing o l’última solució del Banc Central Europeu per frenar l’apreciació de l’euro.

»Draghi permetrà finalment una pujada de la inflació.

Cròniques des de Grècia

Entrevista a Christina Voulgari, joventuts de Nova Democràcia

Entrevista a Petros Markopoulos, joventuts de Syriza

¿Camino de servidumbre?, crònica de les eleccions.

Fa poc em van regalar l’última obra del genial reporter i dibuixant de còmic Joe Sacco. L’obra, un dibuix desplegable a mode de friso medieval de 7 metres de grandària, es titula La Gran Guerra i en ell l’autor maltès retrata amb el seu estil realista la batalla del Somme que va tenir lloc l’1 de juliol de 1916, i on van morir més d’un milió de persones. Aquella batalla va ser la més sagnant de la Primera Guerra Mundial, que com tots sabem (i qui no ho sàpiga aquest any n’acabarà tip) va esclatar a l’agost del 1914

Apunto de llegar el verano, hay marcas de moda que continúan apostando por colores flúor y telas vaporosas para ellas que triunfaron la temporada anterior, mientras que Christian Louboutin continua sorprendiendo con sus sneackers con pinchos para nosotros.  Dior o Teresa Heblig apuestan por líneas geométricas este año como referente de lo sexy en la pasarela.

Una de las consecuencias de la crisis económica ha sido la demanda de cierta regeneración democrática. La sensación de mala gestión, las políticas de derechas aprobadas y aplicadas con el pretexto del déficit económico y la falta de transparencia e información han provocado una crisis política que se ha manifestado en un extremo con desafección política y en el otro con indignación y voluntad de cambio.

Contrariamente a lo que se ha venido defendiendo últimamente en la prensa, en nuestro sistema electoral, la libertad de voto de los diputados, lejos de representar una mejora democrática, puede debilitar la rendición de cuentas ante el ciudadano.

També [Versió en Anglès]

Al meu últim any del batxillerat, vaig tenir l’oportunitat de passar un any als Estats Units. Una de les coses que més trobo a faltar d’aquell període és una classe d’anglès a què anava.

[Versió en francès] o [Versió en Castellà]

Contre toute attente, il semble que les partis de l’extrême-droite seront les premiers à traiter la politique dès une perspective purement européenne. 

Il y a quelques semaines, Andrea Mammone a publié dans le New York Times un poignant éditorial qui portait par titre « Europeans United, in Hating Europe », soit « Les Européens unis, en haïssant l’Europe ».

Ante tal pregunta es posible que se os haya quedado la cara de Angela Merkel mientras pensáis: “eemmfff…es muy complicado, hacen muchas cosas…cómo te diría yo…”. Pues bien, el objetivo de este post es analizar la participación de algunos eurodiputados españoles en el Parlamento para hacernos una idea de su trabajo diario.

Comença Febrer i ja anem sabent els noms dels qui seran els caps de llista dels diferents partits catalans a les eleccions al parlament Europeu. Fins ara ho han fet Iniciativa per Catalunya els Verds i el Partit dels Socialistes, i ambdues formacions ho han fet encarant aquestes eleccions de manera diferent: votant.

La rotació de la presidència del Parlament Europeu és una pràctica obsoleta que no fa més que afeblir la figura del President i desincentivar el vot a les eleccions europees. Cal posar-hi fi.

Una de les moltes particularitats que em caracteritzen, i que m’agrada pensar que em fan interessant, és que col·lecciono Constitucions; poques coses et diuen tant d’un país com la composició del seu poder legislatiu o la relació de drets que ha decidit garantir a la Carta Magna.

1.700 millones de euros en multas a seis grandes bancos por condicionar los tipos del euríbor. La sanción más alta impuesta por Bruselas hasta ahora. Estos bancos han sido el Citigroup, JP Morgan, Deutsche Bank, Société Générale, Royal Bank of Scotland (se ve que necesitan dinero para pagar la independencia) y el RP Martin.