A voltes amb Parkinson

By in Anàlisi, Pau Vall, Política on 10 març, 2015

Quan vam decidir reengegar Sexy Europe, tots ens vam comprometre a escriure un article per estrenar aquesta segona versió del bloc. Després de dies rumiant sobre què podia escriure he arribat a una conclusió. Havia de reprendre el meu primer article, pràcticament un any després d’haver-lo escrit.  Tot torna, doncs les teories de Cyril Northcote Parkinson també!

Per qui no ho recordi, a l’article orginal exposava per què la Comissió Europea està sobredimensionada, i és que en C.N. Parkinson afirma que qualsevol òrgan executiu que sobrepassi els 20 membres perd el seu poder executiu. Aquesta barrera psicològica dels 20 membres, coneguda amb el nom de coeficient d’ineficiència de Parkinson, la va traspassar la UE amb l’entrada dels països de l’Est (i les illes) del 2004. L’entrada dels 10 nou països va suposar l’ampliació del col·legi de comissaris de 15 a 25 membres. Aquest fet, que aparentment sembla irrellevant, segons Parkinson, suposava que la Comissió perdés capacitat de maniobra ja que feia molt més complex el fet d’arribar a acords dins el principal òrgan executiu de la Unió. I des de llavors, encara s’ha agreujat més amb l’entrada de 3 nous comissaris. És per això que en aquell article defensava que calia eliminar el requeriment legal per la qual hi ha d’haver un comissari per cada Estat Membre.

Evidentment, ningú m’ha escoltat i la Comissió Juncker es va formar amb un Col·legi de Comissaris format per 28 membres, un per cada Estat Membre, que van passar per un lloable exercici de legitimitat democràtica, els conegut com a hearings, pels quals el Parlament podia forçar la seva substitució per un altre candidat (del mateix país, evidentment!). Ara bé, Juncker, que és gat vell en això de la política, es va adonar que amb 27 ministres i un president la Comissió podia ser un guirigall. I amb aquest motiu va reorganitzar el Col·legi de Comissaris d’una manera que ha passat força desapercebuda i així de pas, seguia les directrius d’en C.N. Parkinson.

Com es pot veure en el següent enllaç, Juncker va decidir establir diferències entre els 7 comissaris-vicepresidents i els comissaris “rasos”. Tot i que la figura de vicepresident ja existia anteriorment, Juncker els ha convertit en supervisors dels 7 grans eixos sobre els quals vol edificar la seva política durant l’actual mandat. Així, cadascun dels vicepresidents s’encarregarà de coordinar els diferents comissaris que tinguin competències sobre la seva àrea de responsabilitat, fet que millorarà l’eficiència i la comunicació entre les diferents Direccions Generals.

Més enllà dels beneficis en termes d’eficiència que pugui suposar aquesta mesura, aquesta reordenació té implicacions de molt més abast. La principal, que qui passa a ostentar veritablement el poder executiu ja no és el Col·legi de Comissaris, sinó una “subcomissió” formada per només 8 persones: Juncker i els seus vicepresidents. D’acord amb les previsions de Parkinson, quan els òrgans executius es fan massa grans, es creen nous òrgans més petits que són els que prenen efectivament les decisions. Doncs bé, aquesta “subcomissió” és de fet la “Comissió Europea” de facto.

Un clar exemple d’aquest gran poder que guanyarà la subcomissió el podem trobar en la principal atribució que té la Comissió: la iniciativa legislativa. Qualsevol Directiva o Regulació Europea ha de ser proposada pel Col·legi de Comissaris abans de prosseguir el seu procés legislatiu, i generalment eren els comissaris de l’àmbit concret els que feien la proposta d’iniciar el procés. Si bé els comissaris “rasos” no han perdut formalment aquest poder, els vicepresidents poden exercir el seu poder de control i només autoritzar aquelles iniciatives que aprovin. Com? Doncs gràcies al fet que només el president Juncker pot establir l’ordre del dia de les reunions de la Comissió, i si un vicepresident no li transmet que cal posar aquell tema a l’ordre del dia el president segurament ho farà. En definitiva, sembla ser que el poder d’iniciativa legislativa ha passat ―si més no, informalment― de la Comissió a la subcomissió (tal com predeia el nostre bon amic Parkinson). Si en voleu més informació, aquest article ho detalla encara més.

No sabem si Juncker coneix les teories de Parkinson, el que és ben clar és que sabia que un òrgan executiu format per 28 persones era excessiu (venint de Luxemburg li deuria semblar una multitud!). Però com que canviar els tractats de la UE i modificar l’obligatorietat de tenir un representant de cada Estat Membre a la Comissió era massa complex, Juncker ha optat per un subterfugi en ares de la governabilitat d’Europa. En conseqüència, a partir d’ara els vicepresidents ja no seran merament càrrecs ornamentals, sinó que ens denotaran qui mana més a la Comissió Europea.

Sobre l’autor:

Pau Vall i Prat


Pau Vall i Prat

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *